Segons dades oficials del INE, a 1 de gener de 2015, hi havia a Espanya més de 4.719.000 persones estrangeres, de les quals 286.000 eren majors de 65 anys. D’entre aquestes persones, el 74,7% pertanyien a l’Europa comunitària, el 8,3% a Amèrica del sud, el 6,2% a l’Europa no comunitària, el 4,9% a Àfrica i el 5,9% a la resta del món. Tal com veiem doncs, el nombre de persones no és baix. Envellir amb altres cultures, és més habitual del que ens pensem i aporta una nova vivència de la qual també s’aprèn.
Els residents dels nostres centres estan parlant del seus orígens en una de les activitats a les quals assisteixen. El senyor A es nascut a Catalunya, i el senyor B a Andalusia. Entre ells també hi ha una persona de Galícia, i altres tantes de ciutats i pobles d’arreu d’Espanya. És la majoria. Tot i així, també hi ha una minoria que conforma el grup; una persona alemanya, un altra cubana, una japonesa i una francesa. Tots junts comenten de quin lloc venen i de quina manera ha estat el progres fins a envellir a un lloc diferent del seu origen.
No és estrany trobar estrangers dins del nostre país i a mesura que la població envelleixi, cada vegada ho serà menys. Certament però, algunes persones grans no estan tan acostumades a conviure amb gent d’altres costums i altres cultures. Tant per uns, com pels altres, adaptar-se a una convivència, és una tasca nova, que comporta un nou coneixement.
Després d’un procés adient d’adaptació, dins de la residència, les persones són més donades a obrir-se socialment. Costums i maneres de fer distintes es comparteixen, alhora de les activitats que proposa el centre. Certament en alguns punts i quan la persona té tan arrelat un tarannà determinat, és difícil canviar-lo o modificar-lo. Esforçar-se per parlar l’idioma o canviar hàbits d’oci, en son alguns exemples.
La part positiva és l’intercanvi de vivències. A les Residències del Grup Atlàntida, en el taller on es treballa l’aspecte vivencial, observem com les persones absorbeixen riquesa. Es pregunten, es responen. En definitiva: intercanvien maneres de dir i fer dels seus països veïns. Una experiència psicològicament gratificant. Estan contents, no només d’aprendre noves coses que desconeixien, sinó també de conviure amb els individus que les expliquen.
La senyora X, explica que a França les escoles funcionen diferent que al territori català. Els seus néts que estan criats allà, li expliquen les diferències. La senyora Z, canta i aplaudeix quan comenta que l’afició que més li agradava fer amb el su marit, era sortir a ballar “sevillanes”. Ara bé, dins d’un mateix país o inclús dins d’un mateix continent les diferencies poden ser mínimes. On trobem diferències significatives és a països orientals com a la Xina i el Japó. En aquests casos la manera de relacionar-se, és ben distinta. Ser més o menys obert, no només és un tret personal de cadascú, sinó que també respon a un patró cultural. En aquests casos l’adaptació pot trigar més del que és habitual o pot adquirir un caire diferent. Sigui com sigui, la qüestió és que el què observem aporta més avantatges que desavantatges.
En totes les edats vitals, relacionar-se i promoure la socialització, és bàsic per la nostra salut mental. Així doncs, trobem molt positiu la barreja de cultures i la diversitat de vivències.
Núria Costa
Psicòloga Mas Piteu
