En un dels grups de teràpia, abordem el tema de la por a envellir. D’una banda, preguntem als nostres residents si la vida els hi ha passat ràpid i de l’altra si fer-se gran ha estat per ells un procés psicològic que han anat assumint o si pel contrari s’han adonat quan de cop i volta un dia han vist que ja havien entrat a l’etapa de la vellesa. Les respostes han tingut un punt comú irrefutable i és que la vida passa rapidíssim per la majoria. Els aspectes interessants radiquen en la diversitat d’opinions en torn la segona qüestió; ja sóc gran?, i la por envers aquesta etapa vital. Abans d’entrar amb les autèntiques i genuïnes respostes dels nostres avis, veiem en què consisteix exactament la por a envellir.
No hi ha dubte; envellim. És un procés natural, progressiu i universal. La diferència radica en la manera en què ho fem, que és diferent per a tothom, tant des d’un punt de vista psicològic com fisiològic. Pel que fa a l’aspecte mental, pot existir una reticència a acceptar aquest progrés de la vida i és per això que molta gent fa ús de múltiples operacions d’estètica o altres recursos amb el desig d’atrapar l’eterna joventut. Se sap inclús que existeixen síndromes per definir aquesta por contra el pas del temps. En aquest sentit, l’autoconcepte serà un punt clau a tenir en compte. Els inputs de la societat i els estereotips socials en torn la bellesa i la joventut, sumat a una visió social negativa de l’envelliment i els mites associats, no ajuden en algunes persones a acceptar que sí o sí tots ens fem grans. D’altra banda, l’estat físic de salut, també determinarà com anem assolint aquest procés.
Ara bé, l’aspecte realment important per enfrontar-nos a la vellesa radica en la part psicològica. Com esmentàvem abans, l’autoconcepte, juntament amb l’autoestima, la capacitat d’adaptació, la tolerància que tinguem a la frustració i la nostra manera de vincular-nos al pas del temps, seran els elements claus. D’altra banda, els agents socialitzadors (la família, els amics, l’educació…) ens ajudaran o no a desenvolupar un procés o altre. És per aquest darrer aspecte, pel que cal desmitificar els aspectes negatius de la vellesa i educar des de la infantesa amb l’empatia de la vida. Fer-se gran forma part del desenvolupament vital.
En segon lloc; fomentar els hàbits saludables i cuidar la ment per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, fa que el pas del temps sigui només una evolució i no un impediment. La vellesa és una part més de tot el nostre cicle evolutiu. No és pitjor ni millor. Simplement és un altra etapa. Si ens capfiquem amb controlar els factors incontrolables com el pas del temps, tenim més a perdre que a guanyar. En canvi, si fem una reflexió interna sobre els nostres èxits i desitjos personals, sigui quina sigui l’edat i visualitzem de manera madura cada etapa, no només viurem més feliços sinó que més adaptats i millor. Hem de potenciar les nostres capacitats i habilitats, acceptant les limitacions.
I quines són les opinions dels residents?
Curiosament i tal i com esmentàvem a l’inici del text, el tema de la por a envellir, va adquirir opinions molt variades. D’una banda, la història que explicava la senyora A, una dona optimista i amant de la vida, va donar a entendre que fer-se gran, com a terme pròpiament dit, en realitat no existeix. Ella deia que sempre ens fem grans, de manera contínua i que l’única diferència és que canviaves els hàbits i les rutines. “abans jo feia el dinar a casa meva, ara dino aquí cada dia. Abans xerrava amb les veïnes, ara jugo al dominó amb les meves companyes. Jo sempre m’he trobat bé –afegia- però entenc que ara les cames em fallen i no puc viure sola”
Un altre resident, un senyor molt cultivat i amb gran vida interior, comentava que ell es va adonar que es feia gran quan ja no podia dedicar-se a treballar com ho feia de jove i quan va haver de renunciar a la feina per no trobar-se tan àgil. Però afegia que si la vida se li allargues vint anys més, se li faria pesat i massa llarg.
Una altra senyora, molt presumida, comentava que ella sí que tenia por d’envellir, però que se seguia posant guapa cada dia per veure’s bé a si mateixa i sentir-se maca, tot i el pas del temps.
En resum, vam observar que les opinions no adquirien una tònica general. Cadascú, amb les seves personalitats i històries de vida donava una visió molt personal. Hi havia qui s’havia adonat que ja era gran a causa d’una operació o alguna mancança física. Hi havia qui se’n adonava del pas del temps des dels seixanta anys amb certa reticència a envellir. I també hi va haver qui deia que encara no era gran!, comentari que va causar molta alegria al grup, degut als noranta-dos anys de l’emissor.
Un cop més, compartim experiències i pel que fa aquest tema que avui hem abordat cal dir que “el que és sa, sempre és bonic, el que no és sa no sempre és bonic” i tenir trenta anys i nodrir-se d’hàbits poc saludables no és sa ni és bonic. Tenir vuitanta i gaudir d’una bona actitud enfront la vellesa sí que és sa i també bonic.
Núria Costa
Psicòloga Mas Piteu
