Al setembre del 2011 va sortir publicada la “Guía práctica del buen trato a las personas mayores” de la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología, on trobem una sèrie de recomanacions per tenir un bon tracte amb les persones grans en diferents mitjans i entorns, sense que això depengui en cap moment de la discapacitat o de la dependència de la persona.
Partim d’uns estereotips culturals de la vellesa, amb una visió negativa d’aquesta etapa de la vida que representa decrepitud i decadència. Aquest tipus de discriminació també el trobem en professionals, cuidadors, familiars i, fins i tot, en persones d’edat similar però amb menor grau de dependència.
Diferents autors ( Cuddy, Norton i Fiske, 2005) ens parlen d’una visió ambivalent cap a les persones grans, ja que les hi veiem amb aspectes positius com a persones amables, càlides i agraïdes però també com a incompetents o incapaces; aquesta visió fa que en ocasions es produeixin comportaments paternalistes i de sobreprotecció.
La guia comença amb l’opinió de les persones grans sobre com volen ser tractats:
- Ser tractat com persona adulta sense fer diferències per la seva edat.
- No ser tractats com a nens, encara que tinguin dependència o discapacitat.
- Ser tractat amb afecte, comprensió i humor.
- Mantenir un ritme adequat, no tenir presses.
“Cada persona com ser únic, és diferent i té les seves pròpies necessitats, capacitats, desitjos i valors. És portadora de dignitat i drets i ajudar-li a exercir-los és responsabilitat de tots els professionals i defineix la vida quotidiana de la institució. Els drets estan relacionats amb la llibertat d’expressió, de moviment i d’acció dels residents, per això respectar-los defineix un determinat estil de relació i d’intervenció professional”.
Però, Com volen ser tractades realment les persones majors?
Les relacions socials han canviat al llarg de la història, des de “vuesamerced” d’èpoques antigues, passant per el “Don” que encara s’utilitza en algunes parts d’Espanya i que al principi es va crear per diferenciar al plebeu i al noble, però que distingia principalment a les persones lletrades de les incultes. Fins al costum actual de les persones més joves de anomenar a totes les persones de “la tu”, sense cap distinció.
La gent gran, en la seva infància i joventut, han anomenat a les persones d’edat Don/Donya, Sr./Sra, Vd/Vostès. No obstant això, en els nostres temps, és molt comú dir a les persones pel seu nom de pila o utilitzar el tutejament.
No podem generalitzar ni utilitzar un protocol estandarditzat per tractar a les persones d’edat avançada.
Dues persones grans poden respondre de forma diferent i oposada als mateixos tractaments.
Per exemple, una senyora que arriba a la residència i un professional li diu “Hola Carmen, com et trobes?”; la senyora a la qual sempre li han dit de vostè el primer que diu és “Perdó, ens coneixem?”. Per a la Sra. Carmen el fet que una persona la tutegi significa que té una estreta relació d’amistat o que són família.
El Sr. Àngel, arriba a la residència i el professional li saluda “Bon dia Sr. Comas, Com es troba?” al que el Sr. respon, “Filla, no em diguis de vostè que em fas gran, em pots dir Àngel”.
En les Residències del Grup Atlàntida , sempre direm a tothom de vostè i esperarem a que les persones ens diguin com volen ser tractades. La bona pràctica es deriva sempre de preguntar a les persones com volen que els tractem.
Per a això és fonamental una bona història de vida, si coneixem la trajectòria personal podem fer-nos una composició de com ha a ser el tracte amb ells. En la primera entrevista amb el Treballador Social, és important que quedi reflectida la història social personal i el tracte que tant la persona com la família vol rebre. Cada persona és única i ha de ser tractada de forma diferent i individual.
Les persones majors volen ser tractades igual que qualsevol altra persona, amb respecte, comprensió i afecte.
Per il•lustrar el tema, em sembla molt interessant un manual de bones pràctiques creat per Caritas “Me llamo Carmen”, on explica clarament com vol ser tractada la persona quan arriba a la residència.
“Al principio me gustaría que me tratases de usted.
Más adelante,cuando nos conozcamos mejor podremos tutearnos.
Me gusta que me llames Carmen, no Carmencilla, Carmela, Carmelina ni nada por el estilo.
Yo comprendo que la juventud es un poco atrevida, pero hay ciertos límites que no se deben traspasar. Acepta mi consejo: si no sabes, es mejor preguntar a la persona cómo quiere que la llames.
No me grites a no ser que de verdad no te oiga. Muchas veces, poniéndote delante para que te vea la cara te entenderé mejor que gritando. Ah, por favor, no hables de mí en mi presencia como si no estuviera.
Me doy cuenta siempre cuando dices “pobrecilla” o “la pobre”, me molesta mucho. Si vas con un compañero, inclúyeme en la conversación, no ignores mi presencia. No me trates como a un niño pequeño, tengo años, veo poco, pero soy una mujer con mucha historia a las espaldas. Si has de corregirme en algo, se prudente, busca un sitio apartado y dímelo sólo a mí. Dame la oportunidad de explicarte lo que me pasa. Es verdad que no siempre respondo bien, pero si tú mantienes la calma terminaré comprendiendo. Me gusta reírme como al que más, pero no hagas bromas ordinarias, habrá a quien le haga gracia, pero créeme lo que te digo, es mejor quedarse corto que pasarse. No está bonito. Aunque te pregunte lo mismo varias veces, respóndeme con amabilidad. Se me olvidan las cosas con tanta facilidad…
Trátame con suavidad, dame los buenos días, recuérdame tu nombre, explícame lo que vas a hacer antes de comenzar. “Mira que las prisas son malas consejeras”. Esto en realidad no te supondrá mucho más tiempo y a mí me será más fácil aceptar tu ayuda y colaborar contigo.
Si tu trabajo no te permite estar muy cerca de mí, preocúpate por conocerme, seguro que descubriremos la maravilla de encontrarnos.”
Olga Olivar
Directora Mas d’Anglí
