El dol és un procés d’adaptació emocional que es presenta després de la pèrdua d’un ser estimat, d’una relació, o de qualsevol vincle que s’hagi creat en l’àmbit afectiu. En aquest cas i pel tema que ens ocupa, aquí parlarem de la pèrdua d’una persona estimada. És a dir; del dol en referencia a la mort.
La manera de viure la mort d’algú proper és ben diferent d’una edat a un altra. També és diferent el procés, depenent de la personalitat i la capacitat d’afrontament d’una persona. No és doncs comparable entre etapes vitals ni entre característiques personals però sí que hi ha trets comuns segons l’època de vida en la qual això succeeix. D’aquesta manera, podem dir que no es viu de la mateixa manera a l’adolescència per exemple que a la vellesa però que dins de cada etapa hi ha punts comuns. Quins són a la tercera edat? Des de les Residencies del Grup Atlàntida desfem mites, donem informació i parlem d’un tema que està present en la vida de tots nosaltres.
El senyor Jofre i la senyora Violeta, van entrar junts a un dels nostres centres. El més destacat de la seva unió era que vivien un per l’altre, amb dedicació, amb paciència i amb estimació. Els dos presentaven problemàtiques físiques però es cuidaven junts i després d’una unió de seixanta anys. La vida però té un fi i va arribar a un dels dos. No alhora. Sí després del dolor però també després de molta entrega. Des del centre s’ha fet seguiment de la persona que s’ha quedat sense la parella, del seu procés de dol, de la seva salut, de la seva adaptació…Avui ens preguntem; de quina manera viuen els avis el dol?
Tal com ja hem dit, hem de deixar clar que cadascú té les seves pròpies reaccions davant del dolor però s’han fet estudis sobre la manera en què es viu el procés de pèrdua en la gent gran. Les conclusions són contundents però força interessants.
En primer lloc, destaquem la força (i en contra del que sovint es creu) que té la gent gran per adaptar-se al dol. La persona, que durant la seva vida ja ha hagut d’afrontar moltes pèrdues, es veu més preparada per seguir un procés readaptatiu, però ben cert és que els estudis mostren una prevalença més alta de símptomes depressius quan la pèrdua és la del mateix cònjuge. En aquests casos el dol pot allargar-se més del habitual i poden aparèixer idees rígides en torn la mort i la vida. És comú que s’instauri la tristesa, l’ansietat i la desil·lusió. Això porta sentiments d’inseguretat i soledat. És una adaptació en una etapa de la vida on les pèrdues són molts constants. L’avi gran experimenta un canvi de rol, un aprenentatge que suposa una introspecció dolorosa però plena de fortalesa. D’alguna manera, la gent gran està més preparada per assumir psicològicament la mort.
Per aquest motiu també cal dir que la persona gran, quan disposa d’estratègies d’afrontament, té major capacitat d’adaptació a la pèrdua. En l’àmbit social, hi ha una idea equivocada en torn que els avis els hi costa més assumir les pèrdues. Alguns mites erronis són:
- La gent gran té menys temps per recuperar.se de les pèrdues
- Hi ha menys recursos interns per recuperar-se del dolor
- El dol en aquesta edat és més important que en altres i més difícil de recuperar.
És rellevant esmentar-ho que com tot procés de pèrdua es donen sentiments de tristesa, pena, angoixa…Però que l’avi gran disposa de moltes estratègies psicològiques per sobreviure a la pèrdua dels seus. No sempre, no per tots igual, però sí que cal destacar la força que es té en aquestes edats, a pesar de què popularment es cregui el contrari.
Terapèuticament, és important l’acompanyament en el procés de dol, trobar la identificació de bloquejos emocionals i proporcionar estratègies de suport amb objectius realistes. És poc aconsellable, la sobreprotecció, infantilitzar a la persona gran i subestimar les seves capacitats i recursos interns.
Ens ocupem per atendre tots els aspectes de la persona. Sabem que la mort és un tema que queda a prop i sabem i que tot i que forma part de la vida, és un procés dur en el qual l’acompanyament psicològic és bàsic.
El senyor Jofre està tirant endavant. A poc a poc, amb records, amb pors, amb dubtes… Però content per haver gaudit tants i tants anys de la companyia de la seva dona. Respira, tranquil. Des del principi, fins al final. Allà ha estat sempre.
Núria Costa
Psicòloga Mas Piteu
