La por és una de les principals emocions bàsiques. Sense ella, ens posaríem davant del perill sense sentir cap tipus de temor. És per tant, necessària a les nostres vides. Ara bé, la por no sempre és real, tot i que s’experimenti com a tal. Molt sovint sentim por imaginària que ens produeix les mateixes sensacions d’angoixa i malestar que la real. D’altra banda, durant la nostra vida i segons l’etapa vital en la qual ens trobem, temem a diferents coses. Hem volgut saber l’opinió dels nostres residents. A què temen ells? És té més por a mesura que et fas gran? Com hi fan front? Les respostes, un cop més ens donen una lliçó de la fortalesa que s’amaga darrere dels anys viscuts.
Ens reunim en una de les activitats preferides pels residents. És aquella en la que toca parlar de la vida, dels sentiments, de les experiències viscudes, amb l’objectiu de trobar opinions compartides i aprendre dels altres. Iniciem la sessió amb una tasca cognitiva; fer de diccionari i trobar una definició encertada per la paraula por.
Què és la por?
Segons els nostres protagonistes, la por és una sensació que porta angoixa i que dóna impotència. Algú diu; “que la por és un no sé què que se’t posa al cor i que no et deixa respirar bé” i els companys corroboren aquesta definició. Ara bé, el que és realment interessant és que en les seves definicions, la por és entesa segons l’experiència subjectiva i no com una definició objectiva com la que trobaríem en qualsevol cerca. D’aquesta manera, la defineixen com; “la por és quedar-te sol”, “la por és no tenir salut i no trobar-te bé”, “la por és perdre el cap”, “la por és perdre els que estimes”… Llavors si això és la por com a definició. Quines pors tenen ells? És té més por a mesura que et fas gran? Les respostes són molt variades.
Una senyora que passa dels vuitanta-set anys comenta que ella té por de caure. Altra companya afegeix que ella té por d’anar pel passadís perquè ha perdut vista i sent inestabilitat., un parell explica que no poden suportar els espais tancats i també hi ha qui ha de dormir amb la llum oberta. Molts altres expliquen que tenen por de la situació política actual, ja que diuen, que ells no hi seran però que els seus fills i nets sí i que no pinta bé. D’aquí, esdevé el tema de la guerra que molts van patir i que asseguren que ha estat el moment de les seves vides on han sentit més pànic. I sí, utilitzen aquesta paraula, afegint que el pànic és més gran que la por. Recorden sorolls desagradables, refugis, i l’angoixa de les famílies…
Respecte, si és té més por amb l’edat, la majoria afirmen que sí, ja que la pèrdua d’habilitats físiques i psicològiques els deixa impotents enfront de la vida. Molts no s’atreveixen a sortir al carrer per no caure, per no perdre’s… En definitiva: la por a la davallada de la salut, es posa en el pòdium de les coses temudes per la gent gran.
Com hi fan front?
Alguns comenten que intenten canviar de pensament. Altres asseguren que busquen a algú proper (un company del centre, un familiar o personal de la residència) per demanar ajut… altres diuen que canvien l’activitat que estan fent per un altre i algun afegeix que evita afrontar-se a coses que li fan por i simplement s’aguanta fins que passa.
En resum; segons els nostres residents, quan un es fa gran té més pors. Aquestes estan relacionades sobretot en temes de salut. La por més gran que han patit ha estat la de viure una guerra i una postguerra. Les pors actuals no s’allunyen de les que té qualsevol humà. Amb l’afegit de l’edat on asseguren que no es té tanta fortalesa. La paradoxa és que no ho saben però forts ho són molt. Les seves paraules estan plenes de lluita i constància. Un cop més, compartir, és aprendre.
Núria Costa
Psicòloga Mas Piteu
