Ho sabem. La llei natural ens impulsa a créixer i en conseqüència a envellir, però no deixar de ser curiós com l’ésser humà contempla amb llunyania aquesta etapa de la vida. Part de la meva experiència professional, rau en l’atenció psicològica a les persones grans i, sovint, em trobo amb frases com ara “aquest/a senyor/a és molt gran, però que molt gran, eh?” i després reparen, rient, en que elles tenen la mateixa edat, fins i tot més. ¿Qüestió d’acceptació? No entrarem en aquest punt, però això ens serveix a manera de reflexió per entendre com viu la gent gran l’envelliment, com assumeixen aquesta etapa vital i una cosa molt destacable: quina reflexió fan de la seva història de vida.
“Joventut, diví tresor”
Ningú vol envellir i, encara que certament uns portin millor que altres aquest procés, no és un dels desitjos de la llista de ningú, però així és. Sense que vulguem hi ha un deteriorament biològic que implica canvis inevitables. No obstant això aquest no és el problema. Tot rau en una qüestió d’actitud i de com hom s’enfronta a aquestes variacions i decideix viure-les. Per tant envellir no és un drama, ho és l’avorriment i la resignació. Si un decideix abandonar-se i deixar de lluitar, encara per una mínima il·lusió, ho aconsegueix i aquí entra en una llarga llista de símptomes que li fan caure en la tristesa, l’apatia i l’anhedonia.
Per contra, si algú opta per acceptar, desdramatitzar i viure la vellesa com una etapa més, tot i que hi ha limitacions, no només gaudeix d’un major benestar psicològic sinó que això li reporta més anys de vida i una major positivitat per a l’entorn. En una de les residències on treballo, Residencial Mas Piteu hi ha una senyora que cada matí es pinta els llavis. Quan la trobes pels passadissos somriu i li reforces aquesta actitud (la de maquillar). Ella contesta contundent que cal estar guapa i que totes haurien de fer el mateix. Sens dubte, l’aposta està feta.
La felicitat és un camí que es tria
D’altra banda, una cosa que noto sovint és que a les persones els costa molt d’entendre que elles no poden canviar les situacions externes ni aturar el temps. Hi ha una certa tendència a la responsabilitat davant de factors que no es poden controlar (pèrdues corporals, mentals, familiars …) ¿la clau? sí que podem decidir de quina manera les volem viure. Generalitzar no és bo i cadascú té la seva història personal, les seves vivències i circumstàncies, però la manera de enfrontar-se als canvis rau en un mateix, ja que la felicitat no és un estat sinó un camí que es tria o no.
D’altra banda, penso que és important seguir fomentant l’autoestima i reforçar els punts positius de l’individu a qualsevol edat. Fins i tot amb gent que va perdent habilitats cognitives i que acaba en demència, és rellevant donar afecte i fer sentir com el que som: persones. Una cosa primordial que vol la persona gran és això: Sentir-se viva! Respectada! Útil! i rebre afecte, tant dels seus, com dels cuidadors que estan per ells.
Durant molts anys la vellesa ha estat vista com un llast, però la situació ha canviat en els últims anys. Disposem de multitud d’opcions per promoure el benestar integral a la tercera edat. Estimular la cognició, mantenir el cervell actiu, fer sortides, debats, tallers i activitats diverses, així com promoure vincles d’amistat és tan important per a l’ancià, com per al jove i les opcions existeixen.
Viure la tercera edat
Finalment i, com una cosa a destacar, hi ha la importància de la vivència personal que ens aporta la tercera edat. En les teràpies de grup on treballem temes com la solitud, el penediment, les pèrdues o la por a la mort, surten a la llum les essències individuals de cadascú. Una cosa que per a mi resulta màgic des del punt de vista humà.
Tenim pors, inseguretats, hàbits i penes però les tenim a qualsevol edat i aquest espai és personal i únic. Mirant enrere, ells es penedeixen de no haver fet coses que desitjaven, d’haver perdut amistats, o d’haver hagut d’abandonar algun esport, però tot i això, parlen dels seus néts, dels seus fills o de quan es van enamorar.
Sense adonar-se’n, han forjat nous vincles i s’enfronten a nous aprenentatges. Ells no només recorden, sinó que també viuen i nosaltres vivint tenim molt a aprendre d’ells i d’aquesta etapa més, que forma part del nostre cicle. Una anècdota simpàtica? Recordo que vaig administrar un test, a una dona gran, amb 93 anys d’edat. Una de les preguntes era; ¿Creu que val la pena viure? Ella va contestar rient; -És clar! Que me’n queden deu? – Jo no tinc la resposta, però a dia d’avui ja ha complert els 96 i segueix pintant-se els llavis.
Núria Costa
Psicòloga Clínica, residencial Mas Piteu.
