El moment d’ingressar a una residència és un esdeveniment molt important per la gent gran, ja que l’ingrés definitiu pot anar acompanyat d’una sèrie de pèrdues que provoquin estrés, ansietat i, fins i tot, quadres de depressió. Exceptuant els casos de nivells alts de dependència, l’ingrés suposa la fi d’una llarga lluita per continuar vivint al domicili familiar i mantenir el contacte amb el seu entorn social. El fet de perdre aquesta lluita, pot fer que la persona prengui consciència i es resigni a acceptar el deteriorament de la seva capacitat física i cognitiva. Per tal de minimitzar aquests efectes i aconseguir la plena adaptació de l’usuari al centre, els diferents professionals, els familiars i el propi resident, iniciaran un procés que pot durar setmanes, en el que totes tres parts hauran de tenir un paper actiu.
Es important assenyalar que no tots els residents experimenten aquestes reaccions negatives. Hi ha casos en els que es pot apreciar una millora des dels primers dies, com en el cas de les parelles en les que uns dels dos integrants ja té un nivell mitjà o alt de dependència, o d’aquelles persones que vivien en situacions d’aïllament i solitud. Per tots ells, el fet de rebre atenció residencial especialitzada, suposa una millora molt important i immediata en la seva qualitat de vida.
Hi ha dos motius principals pels quals una persona ingressa en una residència. Per una banda, pot ser que la família estigui desbordada i que no pugui fer front a les necessitats que la persona té. L’altre motiu principal tindria a veure amb els sentiments de solitud i de pèrdua de control que pateix la persona, que pren consciència de la disminució de la seva capacitat per realitzar les activitats de la vida diària i de la pèrdua d’autonomia que ha patit.
L’adaptació a l’entorn del centre no és produeix en un moment puntual, ni d’un dia per l’altre. Hi ha acord entre diferents autors (Montorio, Hefferman, Gallego,…) a l’hora d’assenyalar una sèrie de factors que poden ajudar o no a que una persona s’adapti als canvis que suposa l’ingrés a un centre residencial:
- El nivell de preparació per l’ingrés.
- Que l’ingrés sigui voluntari.
- El grau de canvi, referit a les diferències existents entre el domicili i el centre.
- L’estat de salut i el grau de dependència de la persona.
- El tipus de centre al que s’ingressa i el grau de calidesa i humanitat del personal.
- L’organització, el funcionament i els serveis del centre.
Els efectes de la institucionalització:
Delgado, Bender i Lloyd descriuen com el procés d’institucionalizació es veu influit per tres factors, que faran que el resident s’adapti més o menys ràpid a la seva nova llar.
La Familiaritat: La pèrdua de familiaritat és una de les primeres qüestions que haurà d’afrontar el nou resident. Es refereix a desfer-se dels seus objectes, estar en contacte amb gent desconeguda, adquirir noves rutines, costums i horaris,… Aquest factor s’agreuja en aquells casos que presenten deteriorament cognitiu, ja que les alteracions de memòria i capacitat d’aprenentatge que tenen, fan que tinguin més dificultats a l’hora de familiaritzar-se amb el seu nou entorn. És important fomentar el fet que els residents puguin portar les pertenències que vulguin i, amb l’objectiu de minimitzar l’efecte en les persones amb dèficits cognitius, fer disseny ambiental de l’entorn adequat a les seves circunstàncies i necessitats. La participació en tallers que fomentin l’orientació en l’espai i el temps també són útils en aquests casos.
La sensació de pèrdua de llibertat té a veure amb el fet de participar en activitats programades que, habitualment, tenen lloc en els mateixos espais, amb no poder triar el que es menja, l’hora en que se’n van a dormir, haver d’estar acompanyat i fer coses amb gent amb la que no es té gairebé res en comú. Per tal de minimitzar el canvi en el seu estil de vida, es bó preguntar si hi ha menjars que li agraden especialment, quins són els seus hàbits d’higiene, a quina hora se’n va a dormir,… i mirar d’adaptar-se a aquestes costums. A més a més, esbrinar quines són les seves aficions pot facilitar el fet que les pugui continuar realizant i, fins i tot, dissenyar i organitzar activitats que li semblin interessants.
La creença de que es perd intimitat: el fet de conviure amb persones desconegudes o que tenen conductes no apropiades (cridar, dir paraulotes,…), compartir habitació amb una altre resident, o que els professionals del centre puguin entrar a l’habitació en qualsevol moment fomenten aquesta creença. A través d’una atenció individualitzada es poden treballar aquests sentiments, aconseguint una correcta adaptació al centre.
Aritz Arozarena
Equip de psicologia – Grup Atlàntida
