L’edadisme: un dels reptes del procés d’envelliment en el segle XXI
Entenem per edadisme el procés de discriminació cap a la gent gran pel simple fet de grans. Consisteix en tractar-los de forma diferent i, habitualment, amb una connotació negativa, basada en estereotips i atribuint-los certes característiques, simplement, per la seva condició de persona major.
La majoria de cops, aquest fenomen es produeix de manera inconscient i per atribucions socioculturals i històriques, però també pot ser intencionat. D’aquesta manera, és fàcil pensar fins a on poden arribar aquestes actituds i estereotips. La negació de la interindividualitat entre persones majors i la percepció social de la seva homogeneïtat fa que, molts cops, siguin les mateixes famílies les que tinguin aquestes actituds. Això també succeeix entre la gent gran, quan veuen minvades les seves capacitats i perden prematurament la seva independència, a causa d’aquests estereotips.
Els professionals en formació també es veuen arrossegats cap a aquesta pèrdua d’objectivitat i de bones pràctiques cap a aquest col·lectiu, assenyalant que es puguin oferir menys solucions terapèutiques a les persones majors que a altres grups d’edat. En molts casos, el desconeixement del procés d’envelliment, que té una part física, una part social i una altra cultural, ens pot fer col·locar etiquetes que, difícilment, poden ser modificades i que, encara que van evolucionant amb el temps, s’aniran portant com una càrrega negativa. En aquest cas, serà fonamental pels professionals i per l’educació de persones majors i famílies, disminuir aquestes actituds per evitar la negació de l’existència de variabilitat interindividual i per concloure que la població de persones majors és heterogènia i no homogènia.
Aquests estereotips i actituds, que afecten directament a persones majors i a professionals, inevitablement tenen una sèrie de conseqüències. Per una banda, a l’infravalorar les capacitats físiques i mentals de les persones majors, s’afavoreix la pèrdua prematura d’autonomia, l’increment dels nivells de depressió i del grau de dependència. Qui no ha vist o viscut una situació en la qual una persona de la tercera edat que conserva la pràxia de vestir-se o de menjar, s’ha vist anul·lada i suplida per una ajuda externa pel fet de pensar que, com que és gran, li costa més.
Segurament, el més preocupant sigui aquesta pèrdua d’objectivitat, que provoca que deixem de veure a qui tenim davant i quines són les seves necessitats reals i no les que nosaltres creiem que són. Això ens porta parlar de diferents tipus de qualitat de vida, entenent-se com la multidimensionalitat de la persona. Hi hauria una qualitat de vida objectiva que ens portaria a veure el que la resta de persones veu, i una subjectiva que és la que la mateixa persona percep. Molts cops és absolutament diferent.
De vegades, l’edadisme comporta conseqüències greus per la gent gran, ja que el seu rendiment pot disminuir enormement i pot aparèixer un sentiment de pèrdua d’autoeficàcia. Altres vegades, es poden donar casos de maltractament i negligència cap a aquestes persones. Pels professionals també hi ha conseqüències negatives de l’edadisme, com ara la pràctica de diferents pautes terapèutiques en funció del grup del d’edat, el fet de jutjar a primera vista i sense una base sòlida i contrastada, la poca atenció que es dóna a les persones amb problemes psicològics o psiquiàtrics o parlar a les persones majors com si fossin nens.
Per últim, nomenar alguns dels estereotips més destacats a tenir en compte quan parlem d’edadisme. Afirmacions com les que diuen que la gent gran sempre té problemes i queixes sobre la seva salut, que retrocedeixen mentalment fins a la infància, que són rígids amb les seves creences, que són una càrrega per les seves famílies, que aporten poc a la societat i que es desvinculen d’ella són alguns dels exemples per a tenir en compte i intentar modificar a través de la informació i la comunicació.
Patricia Rubio Ovejero
Fisioterapeuta – Residencial Mas d’Anglí