Negar-se a ser cuidat, rebutjar el menjar o fins i tot tirar-lo, insultar, escapar-se,… són alguns dels comportaments que pot tenir una persona amb Alzheimer o altres demències. Davant d’aquestes i altres conductes es fa present un desajustament familiar que comporta un malestar molt profund. És comú que aquest malestar es tradueixi en descoratjament, ansietat, irritació i fins i tot desesperació. En la nostra experiència com a professionals, quan tractem amb familiars de pacients afectats per alguna demència, ens trobem sovint amb la mateixa pregunta. Aquesta és Què faig? Com el tracto?

En primer lloc i abans d’arribar a la pregunta objectiu; (“què faig?”), ens agradaria aclarir dues qüestions importants i a tenir en compte. La primera d’elles fa referència a la simptomatologia psicològica i conductual pròpia de la demència. Això és; hem de saber que al llarg del transcurs d’aquesta malaltia hi haurà alteracions psicològiques que poden ser de molt diferent índole, sent les més comunes; alteració de la percepció, del contingut del pensament, de l’ànim i de la conducta. Assumint aquesta part, ens resultarà més fàcil entendre què succeeix. Evidentment això per si sol ni és de consol ni efectiu per afrontar-se a un familiar que està sofrint aquest tipus d’alteracions però sí, és un primer pas.

En segon lloc, és igual de rellevant preguntar-nos què volem canviar exactament. Per exemple; que no cridi, que mengi,… Hem de tenir en compte que no podem assumir de cop un munt de canvis. Hem d’anar a poc a poc, amb objectius clars, concrets i curts. A partir d’aquí, cal identificar la conducta-problema i plantejar objectius realistes. No pretenem que el pacient de sobte torni a la normalitat ni que les conductes deixin d’estar alterades. Pretenem ajudar al malalt com a objectiu principal (minimitzant el problema) i ajudar-nos a nosaltres mateixos, afrontant-nos a aquesta situació que tant d’estrès ens produeix.

Ara arriba la pregunta: Què faig?

• Fomentar l’autonomia: tot i que resulta una part molt difícil hem d’ajudar al malalt fomentant les àrees que encara mantingui per si mateix preservades. Si li costa vestir-se per exemple, l’ajudarem, deixant que ell faci una part, encara que sigui petita. El guiarem donant una ordre càlida però concisa i clara. Podem per exemple repetir en veu alta els passos a seguir en una determinada tasca.
• Ordre i tranquil·litat: una manera de minimitzar l’estrès és fer que l’entorn sigui tranquil i estigui ordenat. Sense córrer, sense parlar-li amb presses i pautant  les tasques que cal realitzar. És molt important marcar rutines.
• No el renyi: és molt comú desesperar-se davant un malalt que pateix demència. És important no renyir els actes que faci malament ni fer-li sentir culpable de les seves conductes anòmales. Hem de tenir present que en elles no hi ha l’objectiu de ferir i que són fruit de la malaltia.
• Fomentar la comunicació: Aquesta part també resulta difícil quan sembla gairebé impossible dialogar amb algú que no atén a la coherència però te importància parlar-li, escoltar-lo quan ho necessita (tot i que el discurs sigui incomplet i incoherent), fins i tot provocar el contacte físic. També cal donar el temps necessari perquè pugui respondre i ens dirigirem a ell, sempre pel seu nom. Ens ajudarà formular preguntes curtes, senzilles i clares i parlar-li en positiu (dir el que ha de fer, i mai el que no pot fer) Cal evitar interrogatoris i quan el pacient no recordi alguna cosa indiqui-li-ho amb el dit, dibuixi-ho o ajudi a que recordi però sense pressionar-lo ni renyir-lo.

Quan el pacient pateixi problemes de conducta com deliris o al·lucinacions:

No alimentar la seva falsa creença: No cal donar-li la raó ni crear un diàleg entorn d’aquesta idea mai. Desviarem l’atenció cap a altres temes del seu grat, parlarem amb tranquil·litat i afecte i si està nerviós intentarem calmar-lo. Si veu que es posa agressiu o incontrolable, trucarem a un metge i no el deixarem sol. Si hi ha algú més, no parlarem del que li està passant davant de la persona.

Si s’observen trastorns de l’estat d’ànim com per exemple depressió i ansietat:

No dir-li que ha d’animar-se: enfortirem les tasques que faci bé, evitarem que se senti inútil, intentarem que realitzi alguna activitat del seu grat. No el criticarem per la seva falta d’interès ni el renyirem si no ha acabat una tasca.

Si els problemes són d’agitació i agressivitat reaccionarem amb calma i ens fixarem en els estímuls que li posen nerviós per evitar-los. De nou, no cridarem i  buscarem alguna cosa que li agradi.

En resum: és molt important saber que la demència cursa amb alteracions psicològiques i conductuals tals com  trastorns de l’estat de l’ànim (depressió, ansietat i apatia), agitació (agressivitat, inquietud i deambulament erràtic), símptomes psicòtics (al·lucinacions i deliris) i trastorns de la conducta alimentària. En segon lloc cal determinar la conducta problema (recordem que no podem fer multitud de canvis de cop) i en tercer lloc i com a denominador comú cal mantenir la calma, no renyir  al pacient, no alimentar deliris, calmar-lo i establir rutines, així com donar pautes clares, concretes i curtes.

És cert, que la convivència amb un pacient que sofreix demència no és solament complicada sinó que també genera molt nerviosisme i ansietat. És important, acceptar la situació i que l’entorn sigui el més relaxat possible. Per la nostra banda, també és rellevant que puguem tenir un espai on esplaiar-nos, fins i tot on practicar respiració i tècniques que ens ajudin a afrontar-nos a l’estrès.

Des d’aquí, el nostre suport tant per a les persones que pateixen demència com per tots els seus familiars.

    Núria Costa

    Psicòloga Mas Piteu