Hi ha paraules com necessitat, envelliment o benestar que, pel fet de formar part del nostre vocabulari diari, moltes vegades, passen desapercebudes o no se’ls hi dóna el significat adient. En el cas de la gent gran, el coneixement d’aquests conceptes és realment important, ja que són ells mateixos els que ho viuen en primera persona. És per això que en aquest article, ens agradaria reflexionar sobre com afrontem el nostre envelliment i quines necessitats hem de cobrir per obtenir el màxim benestar en aquesta fase de la vida.
Què és una necessitat?
“Allò que cal per al benestar físic, i que, si hom en manca, pot produir desequilibris interns, i també allò que cal per a l’adquisició de valors socioculturals necessaris en el comportament humà”.
Segons A. Maslow (psicòleg i psiquiatra de finals dels anys 60), l’home és un ésser que està en constant dinamisme, una evolució irreversible de perseverants canvis físics, psicològics i intel·lectuals envers les seves necessitats al llarg de la seva vida. A mesura que l’home va aconseguint satisfer aquestes necessitats bàsiques o primàries (menjar, dormir, etc.), altres més elevades com les secundàries (autorealització, seguretat, etc.) predominen el seu comportament i es tornen imprescindibles.
L’envelliment forma part d’un procés biològic natural, que fa que perdem moltes de les nostres capacitats físiques i psícològiques. És per això que remarquem la importància de l’activitat física i de preservar aquelles capacitats vitals que ens permeten una millor qualitat de vida i ens aporten múltiples beneficis a nivel físic (musculo-esquelètic, cardiovascular,…), psicològic (millora de l’autoestima, seguretat en nosaltres mateixos,…) i social.
Si centrem la nostra atenció i posem com exemple un pacient, amb afectació neurològica i que ha patit un ictus, ens adonarem que la situació i el concepte de necessitat es torna més complex. La percepció, la comprensió i, sobretot, la confiança envers la seva nova realitat, pot veure’s alterada, ja que hi han diferents estructures del sistema nerviós danyades, i això pot afectar les capacitats motores, executives, emocionals o cognitives.
Per tant, sense aprofundir en aspectes neurofisiològics i neuropsicològics, ens trobem amb un pacient que presenta una vulnerabilitat emocional important, i amb molts dubtes envers la novetat de la seva situació actual, del tractament que pren, dels exercicis que realitza al gimnàs per intentar tornar a caminar, del professional que el guia i li diu on pot anar i quina activitat pot fer, de la gerocultora que l’ajuda a vestir-se, menjar, anar al bany o, simplement, empeny la cadira de rodes per anar d’un lloc a l’altre; en definitiva, por.
Prenent com a referent tot el que em parlat anteriorment i abraçant el nou concepte de l’Atenció Centrada en la Persona, tot pren un gran sentit; doncs tot un equip de professionals (metge, infermera, T.O, treballadora social, fisioterapeuta, etc) treballa de manera interdisciplinar, es basa en les necessitats que aquest pacient presenta i fa una estratègia de treball per tal d’oferir un benestar i una millor qualitat de vida a l’ancià malalt.
Posant com exemple el cas d’en Josep, un home que ha patit un ictus i com a conseqüència té una hemiparèsia d’una part del cos, presenta una discapacitat envers el seu grau d’autonomia i es desplaça pel centre amb l’ajuda d’una cadira de rodes. Baixa cada matí al gimnàs i participa de manera força activa. Com ell diu: “Anem a fer una mica l’indi”.
Ens agradaria acabar remarcant que no tothom, degut a les pluripatologies que presenta, ni té les mateixes necessitats, ni les capacitats per tolerar o dur a terme els exercicis, activitats o jocs que es proposen; però sempre s’ha de fer allò que entra dintre de les nostres possibilitats i ens ajuda a adquirir un major grau d’autonomia. Un lema que ens agrada molt i que intentem transmetre als nostres residents per tal de motivar-los és: “ Amb una miqueta fem molt” i acabem la sessió dient: “Bona feina”.
Berta Pijuan
Fisioterapeuta – Mas Piteu
