El Premi Goya del 2009 al millor documental el va guanyar “Bucarest, la memória perduda” del director Albert Solé. És un documental autobiogràfic que es basa en la relació amb el seu pare, el polític i jurista Jordi Soler Tura.
Jordi Solé Tura va ser un polític català que va viure les conseqüències de ser lliure-pensador en una època en que les persones havien de pensar igual que el règim que les dominava. El reportatge va molt més enllà de la simple memòria històrica i s’endinsa en els sentiments d’aquelles persones que van lluitar per aconseguir un món millor per tots nosaltres.
La memòria del Sr. Solé Tura s’ha perdut. En aquest documental, la seva primera dona Anny fa de cicerone dels records perduts. L’Alzheimer ha fet que oblidés la seva vida.
Sempre amb un somriure, es sobta quan li expliquen fets molt importants, com l’època que va estar presoner a la presó “Modelo” de Barcelona.
L’Albert Solé fa un repàs de la vida del seu pare, des del seu naixement en una família de forners de Mollet, la seva brillant carrera docent i la seva implicació en el partit comunista, que el va dur a exiliar-se a diferents països com Romania i França.
A nivell polític, després de la restauració de la democràcia, a en Solé Tura se’l coneix per ser un dels pares de la Constitució Espanyola i, posteriorment, com a Ministre de Cultura en el govern de Felipe González. Però, més enllà de la seva biografia política, l’Alzheimer es fa present al llarg de tot el documental, presentat sempre des d’un punt de vista humà i subtil.
Però encara no us he comentat que l’àvia d’en Albert Solé viu amb nosaltres a la residència Mas d’Anglí. La Sra. Lola Puig és la mare de la primera dona d’en Jordi i ens recorda fets del passat. Ens explica com era la vida durant l’exili i com van lluitar per les seves idees.
Això m’ha fet reflexionar sobre les persones que hem conegut i que coneixerem en la nostra feina. Persones que per nosaltres només estan malalts i als que, a vegades, tractem com si fossin nens, ja que no recorden la seva vida. Sabem realment qui es la persona a la que estem cuidant? Aquesta persona que ens necessita per dur a terme les activitats més bàsiques de la vida?
Ells no es queixen, no pateixen per la seva malaltia, però noten el nostre afecte. Si els oferim cinc minuts del nostre temps per compartir un somriure amb ells, ens ho agraeixen. Encara que no entenguin les instruccions més senzilles, sí que son capaços de percebre el nostre afecte.
No hem de tractar-los com un pacient sinó com a persones amb una història vital que molts d’ells no poden recordar i que està arribant al seu final. Si en alguns moments ens mostrem intolerants amb ells, nosaltres com a cuidadors hem d’analitzar les seves accions i mostrar-nos tolerants, ja que això millorarà la seva convivència. Hem de reflexionar i pensar més per a que, en la mesura del possible, puguem recuperar la memòria de totes les persones que coneixem i que han oblidat poc a poc les coses que han viscut.
Un altre punt no menys important, és el paper de la família que s’enfronta a una malaltia sense cura possible, que rep un fort impacte emocional, i que és com conèixer una mort anunciada.
En un moment molt emotiu del documental, l’actual dona dels Sr. Solé Tura, Teresa Eulàlia, ens diu que no vol recordar com era el seu company abans de patir la malaltia.
La família del malalt està sotmesa a tensions externes. És freqüent l’aparició de sentiments de culpa, fatiga, desànim i enuig. En alguns moments, els familiars es veuen superats, ja que perden el control de la situació. En ocasions, costa acceptar o entendre la malaltia, costa entendre que està passant amb el nostre marit, pare o avi que, de cop, no ens reconeix o fa coses sense sentit. Encara que facin coses que no podem arribar a entendre, encara que en alguns moments cridi, s’enfadi o, fins i tot, es mostri agressiu no hem d’oblidar que és la seva malaltia la que fa que actuï així.
Els professionals ens ocupem de la cura i ajuda en les activitats de la vida diària, els atenem des d’un punt de vista bio-psico-social, però el recolzament afectiu dels familiars no el pot donar ningú més.
La família ha d’enfrontar-se a estereotips que no són certs quan decideixen ingressar a un familiar en un centre residencial. La família ha de seguir essent el més important per la persona que ingressa. Els professionals no podem substituir-la, i no és cert que abandonen als seus familiars pel fet d’ingressar-los en una residència. La família ha de participar i integrar-se en la vida del centre.
Quan una persona ingressa en un centre, no comença una nova vida. La seva història personal continua, amb el seu passat, el seu present i el seu futur. Si que es produeix un canvi en la vida d’aquesta persona, canvia de domicili i apareixen noves persones en la seva vida que li oferiran les cures que necessiti.
Així doncs, el paper de la família canviarà, però no deixarà de ser fonamental per mantenir la integritat física i psíquica del resident.
Com va dir l’Albert Solé en la presentació, el documental li ha servit de “teràpia”, “ha estat la única manera d’enfrontar-se al llarg i interminable adéu que és la malaltia de l’Alzheimer”.
Olga Olivar Pérez
Directora – Residencial Mas d’Anglí
