Una cosa que crida l’atenció és el tòpic que gira entorn les conductes regressives en l’envelliment. Sovint, molta gent, atribueix comportaments regressius a la gent gran, pel sol fet de ser-ho. Per tothom, són conegudes les dites tals com “els avis actuen com a nens” o “tornem a la infantesa quan som grans”… ara bé; què hi ha del cert en aquestes afirmacions? És veritat que pel sol fet de ser gran el nostre comportament es torna infantil?
En primer lloc, cal parlar de canvis cognitius més que d’edat. Canvis, que portaran a un tipus d’actuació o d’altre depenent de la gestió emocional de la persona. Certament, durant l’etapa de la vellesa hi ha transformacions en les nostres capacitats intel.lectuals. Disminueix la velocitat en el processament de la informació, i hi ha major lentitud en l’agudesa dels sentits (principalment vista i oïda) També forma part de la natura, una major dificultat per aprendre noves tasques però una millor conservació de les ja apreses. Si parlem de memòria, l’esforç serà més gran en la recuperació de “dades”, sobre tot si aquestes són noves…. Tots aquests canvis biològics donaran lloc a diverses estratègies emocionals per afrontar-los i això serà diferent en cada individu. És a dir; davant per exemple d’una pèrdua de visió rellevant pot haver-hi una persona que es torni reiteradament demandant a escala emocional, per suplir inconscientment aquest dèficit que està patint. Però igualment pot haver d’altre que accepti la seva condició i no es comporti de la mateixa manera.
D’altra banda, també cal dir, que davant les pèrdues biològiques i socials, la persona pot activar certs mecanismes de defensa inconscients, amb l’objectiu de limitar el dolor i l’angoixa que produeixen aquestes pèrdues. D’aquesta manera, la defensa més comú en l’envelliment és la regressió, la qual no s’ha d’entendre sempre com patològica sinó com una funció merament adaptativa. Evidentment, quan la gestió emocional es desborda sí que pot donar lloc a conductes regressives patològiques de gran impacte.
En segon lloc, hem d’assenyalar que sovint, els comportaments regressius també vénen donats per malalties físiques que porten implícites pèrdues instrumentals. En aquest aspecte, la personalitat anterior de l’individu pot ser molt rellevant. Per exemple; una persona sociable i simpàtica pot tornar-se irritable amb facilitat i presentar problemes d’impulsivitat i agressivitat o d’altre que tendeix a ser desconfiada pot replegar-se sobre si mateixa i aïllar- se de l’entorn.
Canvia la forma d’actuar davant dels aconteixements doncs? Més que canviar, es potencia amb l’edat podent arribar a adoptar formes extremes en alguns casos, no tots. Podríem dir que l’edat avançada per si sola no genera conductes regressives, però que l’edat avançada sumada amb diferents trets de personalitat sí. Tal com hem dit, la presència d’una malaltia física i/o mental també pot generar alteracions en la gestió de les pèrdues.
Mai hi ha dues persones iguals
Una de les coses més interessants de la psicologia és que repara en les diferències individuals i no respon a generalitats. Aquesta qüestió la tenim molt present a les Residències del Grup Atlàntida i per això, sabem que cada persona és única i incomparable. Comportaments regressius? En algunes persones sí, en altres no, tot i que compten amb igual o major edat.
El cas del senyor A, n’és un exemple, qui amb noranta-vuit anys i amb una pèrdua d’audició destacable, segueix sent una persona afable i comunicativa. Ell busca les seves maneres per pertànyer al grup, sense buscar l’aïllament perquè no hi sent. Es mostra amable amb tothom i fa esforços per no viure a part del “soroll”
En resum; no totes les persones grans presenten conductes regressives. Això depèn de la relació que s’estableixi entre les pèrdues cognitives normals i els trets de personalitat. En altres casos, on la malaltia es fa present, és comú observar alteracions conductuals, algunes de les quals són de caire infantil. Sigui com sigui, de manera biològica, estem dotats per buscar l’adaptació de l’entorn i aquesta adaptació la fem segons les nostres estratègies emocionals.
Núria Costa
Psicòloga – Mas Piteu
