En la nostra societat, la vellesa molt sovint és considerada com un inconvenient de cara al bon funcionament i el progrés social, sense tenir en compte que és una etapa més de la vida, per la qual tothom haurà de passar tard o d’hora. Aquesta etapa pot ser més o menys llarga, bàsicament en funció de les condicions en què hi arribem i de l’actitud amb què l’afrontem.
Els avenços de la medicina i de la nutrició i l’adopció d’hàbits més sans, com la pràctica d’exercici físic, la disminució del consum de productes nocius com el tabac o l’alcohol, està tenint com a conseqüència un creixement en l’esperança de vida. Acostumem a resumir col·loquialment aquesta situació dient que en general “ens cuidem més”.
Malgrat tot existeix una percepció social pejorativa de la vellesa, coneguda com a edatisme.
L’edatisme és considerat un tipus de maltractament i fa referència a tots els comportaments inadequats i prejudicis cap a les persones grans. De fet, s’assenyala com la tercera gran forma de discriminació a la nostra societat per darrere del racisme i el sexisme.
Alguns exemples
El paternalisme, la infantilització de la gent gran en diferents àmbits, la marginació i la invisibilització de les aportacions de la gent gran a la societat són algunes de les principals discriminacions per edatisme que es donen al nostre país. Però hi ha moltes situacions quotidianes en les quals practiquem aquesta discriminació quasi sense ser-ne conscients com ara quan:
- Parlem amb diminutius a la gent gran.
- Utilitzem la paraula “vell/a” com un insult.
- Donem per fet quines són les necessitats de la gent gran.
- Traiem importància a la tristesa de la gent gran.
- Donem per fet que no entenen de què parlem.
- Neguem les seves capacitats d’aprenentatge.
- Cridem quan els parlem.
Aquesta percepció negativa inclou estereotips i prejudicis com malaltia, dependència, deteriorament físic i cognitiu, pèrdua de la bellesa facial i corporal, inutilitat, etc., que molts cops no es corresponen amb la realitat.
Alguns mites i realitats sobre la vellesa
| Mites | Realitats |
| Totes les persones grans s’assemblen. | Les persones grans son molt diverses. |
| Estan malaltes, son fràgils i depenen d’altres persones. | La majoria viuen de manera independent. |
| Estan socialment aïllades. | La majoria mantenen contacte directe i proper amb familiars. |
| La majoria tenen algun grau de deteriorament cognitiu. | En general, si hi ha algun deteriorament cognitiu, no és suficientment important com per alterar les activitats diàries. |
| Estan deprimides. | Les persones que viuen en comunitat presenten menors percentatges de depressió que altres grups d’edat. |
| Es tornen difícils de tractar i són més rígides. | La personalitat es manté relativament consistent durant tot el cicle vital. |
| No s’enfronten al declivi que suposa l’envelliment. | La majoria s’ajusten amb èxit als desafiaments vitals |
| Les persones grans estan limitades per treballar. | Les persones grans que treballen desenvolupen la seva tasca igual de bé o millor que grups d’altres edats. |
Quines conseqüències té l’edatisme?
Per a les persones grans, la infravaloració de les seves capacitats físiques i mentals pot afavorir una pèrdua prematura de la independència, una major discapacitat, un augment de la depressió i una mortalitat avançada si es compara amb les persones que, en altres condicions, mantinguessin una vida productiva, satisfactòria i saludable. Segons una investigació recent, les persones amb percepció positiva de l’envelliment viuen fins a 7,5 anys més que les persones que no tenen una imatge positiva de la vellesa, i aquestes diferències es mantenen fins i tot quan es controlen variables com la salut funcional, el nivell socioeconòmic i l’aïllament.
