L’ús de contencions és una realitat que genera un debat ètic i social i que, en els darrers anys i amb l’entrada en vigor l’any 2006 de la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i l’Atenció a les persones en situació de Dependència, ha generat un canvi en les polítiques socials i en les dels mateixos professionals del sector per tal de disminuir aquesta pràctica, ja que, en molts casos, està considerada com una vulneració dels drets de la persona.
Basant-nos en un fet històric recent, l’any 2001, el Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya va realizar un estudi sobre l’ús racional de les contencions físiques en 164 residències públiques i privades de tot el territori català. En tres mesos, es va demostrar que les residències que havien participat en l’estudi van reduïr l’ús de mecanismes de contenció. Això, si més no, sembla una porta oberta cap una nova visió i un canvi en el saber fer cap un col.lectiu, la gent gran, que es troba en situació de màxima fragilitat.
Com a fisioterapeuta i treballadora activa des de fa 10 anys en el sector, les vivències i el dia a dia fan que em replantegi si podríem fer alguna cosa diferent en quant a l’ús de les contencions. Potser la frase “voler és poder” pren especial significat.
Formo part d’un gran equip profesional, som un grup de residències que promou l’Atenció Centrada en la Persona i que vetlla perquè l’usuari tingui capacitat d’elecció i de decisió en tots els àmbits de la seva vida, minimitzant l’impacte personal i social que implica la “nova” vida dins un centre gerontològic.. Davant aquesta voluntat i propòsit em sorgeixen diverses preguntes: Realment una institució ja sigui privada o pública és capaç de superar els antecedents històrics i deixar de banda horaris inflexibles, aceptar i adaptar-se a la diversitat religiosa i de pensament, adecuar-se a gustos en l’alimentació i sobretot la no utilització de cap mena de subjecció que impedeixi el lliure moviment de les persones que cuidem? Segueixo dient que “voler és poder”….
La contenció no hauria de ser motiu de debat ètic i social, ja que el fonament pel qual està destinat aquest mitjà és principalment per fer un bé a la persona a qui se li aplica. I arribats en aquest punt jo em pregunto: a cas no contenim als nostres fills quan són nadons de forma puntual per a que no prenguin mal? Una pràctica habitual i socialment acceptada que no genera cap debat. El fonament hauria de ser el mateix aplicat a la gent gran: “de forma puntual per a que no prenguin mal”…Serà clau estudiar cada cas com a únic i establir els moments en els quals cal dur contenció i els que no cal dur-la será fonamental. Buscar alternatives i donar un bon suport assistencial amb formació continuada del personal, sobretot d’aquells de qui depenen els residents amb majors necessitats degut al seu deteriorament i, sobretot, el canvi d’hàbits en la gestió del treball ha de ser un aspecte prioritari a tenir en compte.
Seguint amb aquesta línea de treball cap a una millora en l’atenció al resident, des del grup de residències del grup Atlàntida es promou la formació del personal mitjançant la Norma Libera-Ger.
Per últim, m’agradaria acabar amb una frase que hauria de ser un referent en la nostra professió:
“Tracta als demès com t’agradaria que et tractessin a tú….”
Patricia Rubio
Fisioterapeuta
