La Clara Castel és la directora de la Residència Mas d’Anglí des de fa un any. És biòloga de professió, però es dedica a la cura de la gent gran per vocació. Una voluntat de servei que es va gestar en la tradició familiar i que ara desplega a la residència més veterana del Grup Atlàntida. Acaba d’entrar en la quarantena, però té un discurs sòlid, de persona que sap el que té entre mans. I la prova més evident és que quan parla de la gent gran, us ho garanteixo, li brilla la mirada.
Explica’ns breument qui ets.
Doncs soc la Clara Castel Renieblas, tinc 41 anys, soc biòloga i fa deu anys que treballo en el sector de les cures a la gent gran com a directora de residències. Vaig començar en el negoci familiar, la meva àvia havia fundat dues residències fa 40 anys, una d’elles la portava la meva mare i fa 10 anys em va proposar que treballés amb ella i vaig assumir la direcció del centre. Sempre m’ha agradat moltíssim la gent gran i, de fet, quan sortia de l’escola anava a la residència un parell de vegades a la setmana i estava allà cantant cançons, fent flors de paper, llegint contes, ballant amb ells… Sempre he considerat la gent gran com a persones amb molta experiència, moltes coses per compartir, de les que aprendre molt.
Doncs biologia o cures, què prefereixes?
Sempre m’han agradat molt les persones, tant els nens com la gent gran, i d’altra banda els animals. De fet, tota la meva trajectòria professional hi ha anat lligada d’una manera o una altra, en diferents etapes de la meva vida. Des de fa deu anys, vaig retrobar allò que m’encantava quan era una nena, tenir cura de les persones grans, vetllar pel seu benestar tant físic com emocional. Poder veure com gaudeixen el seu dia a dia, i en especial, quan es fan sessions de musicoteràpia, teràpies assistides amb animals…
I podeu aplicar aquí teràpies assistides amb animals i coses semblants?
Sí, el programa de teràpia assistida encara no l’hem començat, ja que cal estudiar-ho: perfil de resident, nivell de deteriorament cognitiu, objectius… Jo he participat d’aquest tipus de teràpies en els últims anys i els resultats eren espectaculars. La teràpia assistida et permet treballar moltíssimes coses, pots treballar des de la motricitat fina, la motricitat gruixuda, pots treballar l’autoestima dels residents, els vincles afectius entre ells…
I pel que fa a teràpies que feu, ja n’heu implementat de noves?
Sí, acabem d’implementar ara fa 15 dies el programa de musicoteràpia, que es fa amb persones amb deteriorament cognitiu moderat, i la veritat és que està funcionant molt bé, ho gaudeixen molt. La música busca molts records, els transporta a altres etapes de la seva vida, fent-los emocionar recordant moments especials, els desperta, i moltes vegades els connecta amb la realitat.
Transmets estima… això ve de natural, o és una cosa necessària en aquesta feina?
Jo crec que això o es té o no es té, és com tot. Les persones que treballen en aquest sector han de tenir una vocació, no tothom serveix per treballar a les residències. Aquí de fet fem una selecció de personal bastant acurada, perquè pensem que hi ha uns valors que el treballador ha de tenir per tractar els residents amb estima, amb confiança, amb respecte, mantenint sempre la seva intimitat com a persones… Cadascun dels residents és únic i aquí intentem cuidar molt els detalls, per donar una atenció molt personalitzada, perquè se sentin com a casa. Tant ells com la seva família.
Això és important, la relació amb les famílies.
Sí, és molt important. Jo crec que això és com quan tu portes els teus fills a l’escola, hi ha d’haver una relació de confiança, molt estreta, una bona comunicació. Els residents van tenint canvis al llarg del temps, que cal anar acompanyant, i especialment quan s’acosta el final de vida. Són moments difícils on es necessita un bon recolzament per part de tot l’equip.
Per tu això no és només una feina, oi?
No, jo crec que és molt més, és un repte constant, que afronto amb motivació i alegria, intentant donar el millor de mi mateixa. Comparteixo aquesta aventura amb un gran equip de professionals, som 75, els residents i les seves famílies. Aquesta feina sovint et fa tocar de peus a terra i saber valorar el que realment és important.
I amb aquests 75 treballadors suposo que la relació de confiança és clau.
Sí, sí, és clar, hi ha d’haver una relació de confiança molt estreta, ja que treballem amb un col·lectiu molt sensible, si falla aquesta relació has d’estudiar per què no funciona i com ho pots millorar.
I quines són les potes principals d’aquest equip?
A l´equip no hi ha potes, tothom és important i aporta des del seu lloc. Dintre de l’equip hi ha les persones que atenen directament als residents, que són les auxiliars, les que estan el dia a dia amb ells i els ajuden a llevar-se, els fan la higiene, els ajuden a esmorzar… A part d’elles, per sobre tenim els dos coordinadors, que també fan una feina clau perquè l’equip funcioni. Ells coordinen l’equip tant de neteja i bugaderia, com d’auxiliars, manteniment i recepció. D’altra banda hi ha l’equip d’infermeria i el mèdic, perquè, és clar, les persones que venen, lògicament, necessiten una atenció mèdica diària i personalitzada. Una altra peça molt important, tant pel seu dia a dia, com per als residents que venen a fer una rehabilitació post quirúrgica són les fisioterapeutes. També destaca la feina dels educadors socials i la terapeuta ocupacional, que són les que fan les activitats i tot aquest treball cognitiu per als residents, per mantenir aquestes capacitats cognitives el màxim de temps possible, i d’altra banda la psicòloga, que també ajuda moltíssim, tant a les famílies com als residents. Ara la gent s’espera cada vegada més a venir a la residència i quan arriben estan en pitjors condicions, tant físicament com cognitivament.
Ens deies que la gent s’espera per venir a la residència. Suposo que és un procés normal…
Sí, és clar, tothom vol estar a casa seva el màxim de temps possible, és comprensible. Però sí que és veritat que quan jo era petita i anava a la residència de la meva mare sovint veia gent que potser s’havia quedat vídua o el que sigui i que estaven prou bé de salut, i tot i així venien a la residència. Era com “no vull estar sola a casa, vaig a una residència, allà estaré acompanyada, estaré atesa i bé”. Però això avui dia no passa tant. La residència no només aporta benestar a la persona que hi viu, també dona tranquil·litat a la seva família perquè avui dia la gent quan ve a la residència és perquè ja no poden viure a casa amb personal, perquè potser no tenen les ajudes tècniques, les grues per fer les mobilitzacions o no tenen el bany adaptat i sobretot perquè en molts casos no estan atesos per professionals. A vegades ve gent aquí a demanar informació del centre que tenen, en total, 5 persones entre dia i nit, de dilluns a diumenge i no és suficient per tal de que la persona tingui les seves necessitats cobertes.
Portes un any com a directora… quins canvis has introduït?
Després d’uns mesos d’anàlisis i observació, he fet algunes modificacions. A més d’introduir canvis per als residents a nivell d’instal·lacions, menús, activitats… m’he ocupat també de millorar el benestar i mimar els professionals. Per exemple, hem implementat sessions d’acompanyament per a les auxiliars, donant un espai setmanal per compartir amb altres membres de l’equip diferents aspectes i dificultats que poden sorgir en el dia a dia. També estem celebrant l’últim divendres de cada mes l’aniversari dels treballadors que han fet anys aquell mes amb un esmorzar especial. També fem sessions de pilates els dilluns al migdia per als treballadors, ens ajuda a millorar el benestar físic i emocional i la veritat és que està tenint molt d’èxit, s’hi ha apuntat moltíssima gent.
També acolliu voluntariats, oi?
Sí, la interacció entre diferents generacions és molt interessant i enriquidora, a ells els encanta. Ho gaudeixen moltíssim. L’any passat, per exemple, teníem un projecte que vam començar al febrer de padrins de lectura: hi havia dues persones que tenien cadascuna assignat un resident i els llegien els llibres o revistes que havien triat. Durant uns mesos van compartir amb aquests joves tota una sèrie de vivències maques. En aquest cas, els padrins de lectura eren d’un grup de formació professional que estaven estudiant per dedicar-se a gent gran, precisament. També tenim gent que ve aquí a fer pràctiques de gericultor/a, d’atenció directa a les persones dependents.
Com recomanaries Mas d’Anglí a algú de fora?
Bé, és un espai on sentir-se com a casa, amb tots els serveis que es poden necessitar: servei de fisioteràpia, atenció mèdica, perruqueria, podologia… És una residència on estar atès les 24 hores del dia, estar acompanyat, compartir noves experiències, sentir-se estimat, menjar bé, perquè tenim el servei de restauració on els residents cada dia poden triar del menú diari quan seuen a taula. A Mas d’Anglí, cuidem tots aquests detalls per fer sentir els residents i les seves famílies com a casa.
