Com és ben sabut, el procés d’envelliment no només implica canvis a nivell físic i biològic. És en sí mateix, a més, un esdeveniment psicològic, social i cultural que queda influït per la idea que la societat té sobre el concepte de “vellesa”. Encara que de manera general es podria afirmar que, si el comparem amb les generacions més joves, la gent gran és un col·lectiu dels que rep menys beneficis, les diferents societats i cultures es comportaran de forma diversa segons aquesta latent i general idea.
Des del punt de vista de la participació social, hi ha dos teories principals que expliquen el que succeeix en la societat quan els individus arriben a formar part del grup de la tercera edat. La primera d’elles és la teoria de la desvinculació, la qual defensa o sosté que a partir d’una certa edat la persona ha de desvincular-se del món. Aquesta ideologia es troba implícita en moltes de les accions socials que diuen protegir a la persona en edats avançades. Un dels exemples més vistosos que segueix aquesta línia seria la jubilació obligatòria encara que la persona no ho desitgi i es trobi en bones condicions.
Amb aquesta teoria portada a la pràctica, conseqüentment és inevitable observar una actitud de retraïment que va augmentant cada cop més, mostrant, en moltes ocasions, eventualment desinterès per la vida dels demés i una reducció en els compromisos socials (com ara cuidar del néts o formar part d’esdeveniments polítics i participar en les votacions).
En contraposició trobem la teoria de l’activitat. En ella es postula que l’envelliment és més satisfactori en quantes més activitats realitzi l’individu. Així, és la base de l’envelliment actiu.
Presentades les dos teories, caldria ara analitzar les conseqüències que tindria pels individus seguir una o altra orientació. Els individus guiats per la primera teoria exposada, la de desvinculació, argumenta que aquest fet de “retirar-se” del món és positiu, doncs la persona no es veurà sotmesa a situacions que requereixin de difícils solucions i que, per tant, s’evitarien els sentiments d’incapacitat i d’angoixa (freqüents en aquesta etapa de la vida). Però, és necessari realment que un individu deixi de portar a terme activitats i de gaudir d’elles per evitar aquestes emocions negatives? Com es pot evitar que una persona no quedi aïllada del seu medi i que es fomenti les relacions socials per seguir mantenint una bona qualitat de vida amb aquesta desvinculació del món?
D’altra banda, si seguim pròpiament el que diu la teoria de l’activitat, estaríem respectant el desig d’algunes persones que volen descansar i relaxar-se ara que ja han complit amb certs objectius i senten que ha finalitzat el seu temps de treball?
Davant d’aquestes preguntes, potser la clau seria buscar i realitzar les activitats que sempre han sigut d’interès per un mateix i/o buscar-ne d’altres que igualment s’ajustin a la persona i siguin motivadores. Així mateix, adaptar-les sempre al seu nivell físic i cognitiu és un punt important per evitar sensacions d’ineptitud, aconseguint-ho a través d’un seguiment individualitzat. Conèixer els gustos i les preferències dels nostres residents per fer-los partícips de les dinàmiques que es realitzen en el centre és una part important del nostre dia a dia perquè gaudeixin de les estones d’oci, es socialitzin i segueixin adquirint habilitats socials, emocionals i cognitives.
Com a conclusió, per tant, tal i com ja indicava en la seva teoria del desenvolupament Havighurst, una opció interessant seria disminuir de manera selectiva les activitats que es portessin a terme, mantenint-se i fomentant la participació només en aquelles que aportin més beneficis, qualitat de vida i satisfacció personal.
Mireia Abad
Educadora Social
