Quan considerem que una persona és gran? Als setanta anys? Als vuitanta? Un dels aspectes més destacables de la tercera edat, és la concepció social. Sembla ser que a determinada edat i de cara a l’exterior (amics, familiars, inclús persones de fora de l’entorn propi) un individu, pel fet d’haver abandonat la joventut, passa a formar part de la decadència, no tenint en compte altres aspectes de la persona.

En l’àmbit social, utilitzem classificacions. D’aquesta manera, podem dir que un nen és un infant, que un adolescent és jove i que un adult està en l’etapa de la maduresa. De la mateixa manera i només de manera visual, diem que una persona gran és un avi. Ara bé, on resideix aquesta edat realment? Tots sabem que el què determina les ganes per la vida, no és altra cosa que l’actitud i l’optimisme. Malauradament, la societat ens posa prejudicis i etiquetes, i sembla que durant la vellesa no hi ha cabuda per l’entusiasme, la il·lusió i les ganes de seguir fent coses noves.

Aquesta visió passiva de l’exterior no ajuda al benestar de la persona. Sovint, escoltem històries en les quals els protagonistes se senten jutjats per la seva concepció d’avis. Diuen coses com; “la meva filla diu que ja no tinc edat per...”, “els meus néts es pensen que les meves experiències són d’altra època i que no estic al dia…” o “ a la gent no li agraden els vells i jo ja ho sóc”. Totes aquestes frases deixen a l’aire el què poden i no poden fer aquestes persones amb tanta experiència de vida. En definitiva, no ajuden.

Curiosament, quan els hi demanes quins són els seus desitjos personals i/o què els hi agradaria fer, tot i tenint limitacions, et diuen coses com; “aprendre a fer servir Internet”, “assistir a alguna conferència de política i economia” o “fer petits viatges guiats”. ¿Qui mana doncs? L’edat, perquè l’esperit i les ganes de molts residents, encara estan plenes de moltes inquietuds envers la vida.

La visió de l’entorn modifica l’autoconcepte de la gent gran. Aquest fet comporta que moltes vegades, ells mateixos creguin que tenen més limitacions que les realment existents. “Sóc vell, sóc gran i jo ja no puc fer això”. Un dels objectius de Residencial Mas Piteu i d’acord amb el model d’ACP (atenció centrada en la persona), és vetllar pel reconeixement de cada persona en particular, desenvolupant estratègies per fomentar l’autonomia, al mateix temps que es respecten els seus desitjos i preferències. D’aquesta manera, la Josefina ha après a enviar correus electrònics i a navegar per pàgines d’interès a Internet. En Manel s’ha apuntat a vàries conferències que parlen sobre economia i la Maria té pensat fer sortides amb amigues de la residència, per veure diferents exposicions.

Penso que és molt rellevant evitar la mort social a la tercera edat. És important que l’entorn no fomenti l’aïllament pel sol fet de complir anys. És una responsabilitat de tots (professionals que hi treballen, familiars i coneguts). Una persona té una edat biològica que molt sovint no es correspon amb una edat vital. L’edat ve determinada per una qüestió psicològica. Deixem que parlin ells. Sense pressions socials ni prejudicis.

La Maria té noranta sis-anys. Li fallen les cames, va amb caminador a poc a poc, però el cap el té molt clar. Ella vol venir a totes les sessions de grup que organitzem a la residència. Només demana que cridem força perquè d’una orella no hi sent gairebé res. Tot i així, no falta cap setmana. I sí, la Maria és una dona gran, però ella no ho viu així i això és precisament el que la fa viure tant i d’una manera tan positiva.

Núria Costa

Psicòloga Residencial Mas Piteu