Aquest matí, hem pogut llegir un interessant article d’ Esther Heerema, treballadora social amb molta experiència en l’ambit de la intervenció amb persones que pateixen demència. En l’article, l’autora relaciona la pèrdua de la capacitat de raonament abstracte que pateixen aquests pacients, amb les dificultats que tenen per comprendre i interpretar el llenguatge.

El raonament abstracte, que és la capacitat per pensar més enllà de les idees concretes, és una habilitat que es desenvolupa en l’etapa en la que els nens passen a ser adults joves. Durant el transcurs de la malaltia d’Alzheimer i les altres demències, els pacients experimenten una davallada en aquesta capacitat, que provoca que els processos en els que intervé el pensament abstracte resultin més difícils, afectant, entre altres àrees, als processos de llenguatge.

Una de les àrees identificades com a més problemàtiques ha estat la capacitat per interpretar proverbis i figures retòriques. Així, els pacients amb demència no serien capaços d’entendre o explicar el que aquest proverbi vol dir realment. “Mentre que el gat està lluny, els ratolins juguen.” Si els preguntem, la majoria de respostes giraran entorn a la idea de que si el gat es troba en un altre espai, els ratolins jugaran més, enlloc de comprendre el significat implícit de la frase.

La disminució de la capacitat per fer servir el raonament abstracte pot conduir a la persona a estats de confusió, ansietat i originar problemes de comunicació. Es important que, quan parlem i interactuem amb pacients que presenten aquest tipus de patologia, tinguem cura de què diem i com ho diem. Es convenient deixar de banda frases indirectes o potencialment confuses, paraules tècniques o que pertanyin a argots específics.

Un altre factor a tenir en compte és la comunicació no verbal, ja que amb la manera en que fem servir les paraules podem arribar a comunicar més que amb les pròpies paraules.

Existeix consens a l’hora d’establir unes pautes de comunicació per dirigir-nos a persones amb Alzheimer o altres demències, sobretot en els casos en que no som familiars o formem part de l’entorn més pròxim de la persona.

• Fer ús de seu nom o del seu sobrenom preferit: Hauríem d’evitar dirigir-nos a ells utilitzant paraules com “carinyo”, “amor”,… ja que tot això ho podem transmetre a través de l’afecte.
• Considerar la utilització d’un toc suau i afable per cridar la seva atenció. Ens podem arribar a trobar casos en que la persona percebi aquest fet com una invasió del seu espai personal, però, en la majoria dels casos, les persones apreciem accions com una caricia a l’espatlla o que ens agafin la mà mentre es dirigeixen a nosaltres.

• No parlar fent servir un tó de veu exagerat perquè pensem que la persona té problemes d’oïda o d’enteniment. Es recomanable fer servir un tó clar i normal de veu per iniciar les converses, evitant cridar i els tons de veu sorollosos. Si veiem que la persona no respon, podríem anar pujant el volum i el tó de manera progressiva.
• No infantilitzar a la persona amb demència: No es recomanable tractar al malalt com si fos un nen, fent servir un tó de veu molt alt o posant-nos molt a prop de la seva cara. Aquesta conducta, que no es consideraria inapropiada en el tracte amb infants, sí que ho és a l’hora d’interactuar amb qualsevol adult, tingui demència o no.
• No fer servir paraules que pertanyen a argots tècnics o figures retòriques: ja hem comentat que, a mesura que avança el procés de la malaltia, minva la capacitat comprensiva i interpretativa dels pacients. Així que, si volem fomentar la comunicació i l’ús del llenguatge amb aquests pacients, i preservar les habilitats comunicatives en la mesura de les possibilitats, farem servir frases directes i expressions clares.
• No ignorar a la persona: Si tenim una pregunta, és bó que la formulem al pacient abans de preguntar-ho a la seva família. De la mateixa manera, hem de procurar no parlar de la persona com si aquesta no estigúes present. Podria ser que el pacient entengués més del que creiem, així que li mostrarem respecte cada cop que ens dirigim directament a ell.
• Somriure i mantenir el contacte visual: Un somriure natural pot reduir l’ocurrència de conductes desafiants o agressives, ja que la persona es pot sentir tranquilitzada gràcies a la nostra comunicació no verbal, que és un dels factors més importants en qualsevol procés de comunicació, sigui amb una persona amb demència o no.

Les àrees cognitives de les persones estan molt relacionades entre elles. No podem parlar d’atenció, concentració, memòria, llenguatge, orientació o pràxies com a elements aïllats que podem avaluar o tractar de forma individual, sense tenir en compte la resta d’arees cognitives. Tenint en compte les relacions existents entre els diferents aspectes que afecten a la cognició, el llenguatge i la comunicació són, probablement, les capacitats que més influeixen en la resta, ja que són la característica humana que més ens ajuda a explicar l’evolució i la involució del desenvolupament de la persona.

Per tot això, és molt important que els professionals que treballem amb persones que tenen afectacions cognitives, prestem molta atenció a la comunicació i tinguem molt presents tots els aspectes que influeixen sobre aquesta. Una bona comunicació és el primer pas en qualsevol relació personal o professional.