Sabem que tots hem de morir. És una condició implícita a la vida. Però de la mateixa manera també sabem que no és un tema en el qual hi pensem sovint. Si més no, és una temàtica que no ens agrada i que amb freqüència neguem. També cal dir que la percepció de la mort canvia amb l’edat i que depenent de l’etapa vital de l’individu, és viscuda de maneres molt diferents. Així doncs, podem afirmar que a la infantesa no s’és conscient, a l’adolescència es comença a integrar com a part de pors i creixements, a l’edat adulta se’n és molt conscient i el respecte per la mateixa vida passa a ser més valorada. Ara bé a la vellesa no només se’n és conscient sinó que a més és contemplada d’aprop.
A les Residències Grup Atlàntida, hem abordat aquesta qüestió amb els nostres residents. Hem volgut saber de quina manera viuen ells aquesta condició tant natural com poruga amb l’objectiu de treure pors i de treballar l’acceptació. Avui ens preguntem; pensem en la mort? Què sentim davant d’aquest tema quan som grans? Com la vivim? És més; volem ser-ne conscients?
En primer lloc cal destacar que si en una cosa coincideixen totes les etapes de la vida, és que es tingui l’edat que es tingui, aquest tema es rebutja, no agrada i no es vol abordar. Per la qual cosa podem dir que generalment és una qüestió en què no s’hi vol pensar. La nostra condició cultural ens deixa aturats, a l’hora de plantejar aquesta qüestió i alguna cosa ens paralitza davant d’aquesta part de la vida tan inevitable.
I què és el que ens paralitza?
En la vellesa, podem dir que principalment la por a morir, es confon amb la por a viure, o millor dit; a saber viure els darrers anys de la vida. Parlem aquí de la por a les malalties, la por al patiment, la por a la solitud, la por a no saber-ho gestionar… En definitiva; un conjunt de pors que es superposen i que deixen sentiments que normalment porten a la negació i a l’ansietat. En aquesta etapa vital se’n és conscient de que la mort està a prop, o si més no, més a prop. La majoria de la gent afirma no tenir por a la mort pròpiament dita, però si a patir. El que ens paralitza doncs és el no saber de quina manera serà aquell procés que tots hem de viure i per tant això s’aparta de la ment i no es vol fer conscient.
Davant d’aquestes incògnites que ningú coneix, un mecanisme que ajuda força a la gent gran és el de la religió en els casos on la fe és ferma i forta. Quan la fe en Déu és inexistent, es dóna una resignació passiva.
Els nostres residents volen parlar de la vida, de l’alegria, de l’experiència i no volen saber gaires coses associades amb la fi de l’existència. La mort? Estan vius i és la condició de la qual s’alimenten.
En la nostra societat i cultura, aquest és un tema que segueix essent tabú per a moltes persones. No només resulta estrany parlar d’una cosa que ningú sap sinó que psicològicament crea moltes pors i dubtes. A les Residències del Grup Atlàntida donem el suport necessari per abordar qualsevol situació que pugui crear angoixa i patiment. Defensem el benestar, defensem la vida.
Núria Costa
Psicòloga Mas Piteu
