“No entenc que vol el pare i sembla que cap dels germans fem les coses bé. Quan venim a veure’l sempre està enfadat i no sabem de quina manera tractar-lo per veure’l feliç” – deia la filla del Sr A. Cosa curiosa, ja que vertaderament el senyor A és un home alegre, que a la residència ha fet bons vincles socials, que participa en les activitats que se li proposen i que sol presentar un bon estat anímic dins l’entorn residencial. Què succeeix llavors? Per què aquest canvi d’estat davant dels seus fills? Aquesta qüestió és molt personal, però no és la primera vegada que observem aquest tipus de comportament. A part d’estar atés, estar cuidat i estar protegit, quines són les necessitats emocionals de la gent gran?
Les persones, independentment de la seva edat, condició i estat, tenim necessitats emocionals tals com l’afecte, el suport, el reconeixement etc… i quan creiem que no estem rebent aquestes necessitats (sigui o no real) utilitzem estratègies per demandar-les. Aquestes estratègies solen ser molt inconscients i formen part dels mecanismes de defensa que tenim per afrontar el dolor.
Davant de les coses que vivim, sempre hi ha una resposta emocional i tots nosaltres, independentment de l’edat, responem de diferents maneres davant de distintes persones, amb els recursos psicològics dels quals disposem. És a dir; Quan expressem una experiència viscuda no ho fem igual amb la gent de casa, que amb la gent de la feina per exemple. Sabem a qui li diem les coses i de quina manera. Si necessitem consol truquem a un bon amic, però no a qualsevol amic, sinó a aquell que sabem que ens donarà allò que psicològicament necessitem. En els entramats familiars passa alguna cosa similar. D’alguna manera, sentim que els que ens estimen han de comprendre tot el que ens passa (fins i tot, a vegades els fem inconscientment responsables) i quan obtenim una resposta no desitjada o una resposta emocional que no ens satisfà, ens protegim i actuem d’una manera defensiva.
Tot això, traslladat a una etapa de la vida com la vellesa, en la que la persona passa per multitud de canvis (físics, psicològics i socials) és molt més comú. Sabem que una persona pot estar portant un bon procés d’adaptació a la residència, però a la mateixa hora pot estar “culpabilitzant” a un fill de la decisió d’haver-lo portat a un centre. És una ambivalència emocional, que funciona com a regulador psicològic.
L’exemple del Sr A, n’és un exemple. Ell pren una actitud positiva en vers l’entorn residencial, però d’alguna manera quan ve un dels seus fills es posa a la defensiva. És una manera de dir “m’has abandonat” o “estic enfadat perquè no puc acceptar que m’he fet gran i tinc limitacions i sense adonar-me’n, te’n faig responsable”. Aquestes conductes són humanes i molt lògiques.
A vegades veiem familiars angoixats, els quals es pregunten de quina manera poden gestionar aquestes situacions. Des de les Residències del Grup Atlàntida, tractem cada cas en particular, per donar estratègies d’afrontament. Tot i que la psicologia repara en les diferencies individuals i no en generalitzacions, sí que podem dir que és aconsellable donar suport, escoltar de manera activa com s’està sentint el pare o la mare ingressat, fer saber que no ens fa sentir bé quan no ens expliquen els vertaders sentiments i acompanyar en el procés d’adaptació a la residència. D’altra banda, tot el nostre equip de resta a la disposició dels familiars per resoldre dubtes.
Núria Costa
Psicòloga Mas Piteu
