La família és un dels pilars fonamentals de la societat. Gràcies a ella, som cuidats i educats. Forgem els primers vincles afectius, determinants en les nostres futures relacions, i creem nuclis formant sistemes interdependents. De manera més o menys bona tenim doncs uns orígens molt representatius per nosaltres, els quals ens acompanyen durant tota la vida.
Quan una persona ha arribat a l’etapa de la vellesa, compta no només amb una història de vida pròpia sinó també amb una història familiar pròpia (si té o ha tingut germans, si s’ha casat o no, si ha tingut fills, nebots…) Aquesta història, sigui quina sigui, té molt de pes en la vida d’un individu gran. És per això que avui volem parlar del paper que tenen les famílies en la vellesa i de quina manera afecten la qualitat d’aquestes relacions a la persona que ja ha teixit el seu arbre genealògic.
Sense dubte, la intervenció positiva de la família és un suport psicològic bàsic. Tal com diuen les investigacions sobre aquest tema, “el fet de sentir-se” necessitat per les persones que estimes, no només fa viure més i millor sinó que la persona gran, adquireix millor capacitat de relació amb persones de fora de l’entorn familiar.
La manera de relacionar-se de pares a fills canvia al llarg de la vida, però canvi no vol dir devellada. És més; quan els pares són grans els rols s’inverteixen i són els fills els que passen a ser “cuidadors” dels pares. Quan les persones grans segueixen rebent el suport i carinyo dels seus familiars, envelleixen millor i no presenten tants problemes emocionals com els que no en reben.
També cal dir que no solament és important l’afecte, també és rellevant seguir contant amb les habilitats preservades de l’ancià. Pensar quines coses poden realitzar els nostres pares grans, els ajudarà a seguir sentint la integració a la unitat familiar. La sobreprotecció no és bona en cap etapa de la vida i cal recordar que una persona gran, és gran però no incapaç. Sempre que sigui possible és sa fomentar l’autonomia.
D’altra banda, és igualment positiu, mantenir les relacions intergeneracionals. Això és; els néts, besnéts… I seguint aquesta darrera reflexió, les investigacions també posen de manifest que unes relacions satisfactòries entre avis i néts proporcionen una millora en el benestar afectiu de les persones grans, arribant a ser definides com una de les relacions més entranyables que existeixen. El avi adquireix el rol de la saviesa, de transmetre històries, valors i experiències, cosa que beneficia ambdues parts per igual. Pensar per exemple que la nostra mare gran estarà cansada i no la volem molestar amb la visita del nostre fill de quatre anys, probablement la deixarà trista.
Promovem totes aquestes relacions i fem partícips als familiars dels nostres residents, de les seves vivències diàries. Les nostres portes resten obertes durant tot el dia perquè puguin rebre visites i compartir espais i experiències amb les persones que més estimen.
La senyora A té els dibuixos penjats de la seva besnéta a les parets de l’habitació. Quan entres te’ls vol tornar a ensenyar. T’explica de quin dia és un i l’altre… i relata lloances de la seva familiar més petita. Notes com el somriure se li fixa a la cara i durant uns minuts s’aprecia la besàvia més feliç del món.
El fill de la senyora B ha ascendit en l’empresa on treballa. Laboralment està en un punt molt fructífer. Doncs aquesta notícia ha estat l’orgull de la senyora B, durant unes quantes setmanes i el tema de conversa a la taula amb les seves companyes. Ella explica que va fer molts esforços perquè el fill estudies i tingues un bon futur. Agrega que “amb els temps que corren, és un privilegiat”
I la senyora C, viuda, es maquilla tots els dies però el diumenge especialment. És el dia que va a dinar a casa d’algun dels seus quatre fills. Se sent part de la família, com sempre. L’única cosa que ha canviat és que ella viu a la residència, però segueix immersa en les problemàtiques de la mateixa. Quan les explica, sent que encara és important.
Històries, alegries, discussions, problemes…que hi ha a totes les famílies però quan formen part de la nostra, sentim que no estem sols i que també conten amb nosaltres i això passa als trenta, als cinquanta i també als noranta.
Núria Costa
Psicòloga Mas Piteu
