Quan sigui gran jo vull ser cantant, diu el Pep a la seva mare, quan amb prou feines compta amb deu anys. El seu germà l’Albert en canvi vol ser astronauta (amb vuit anys) i el petit, en Carles, pintor. La família riu i l’avi explica una història…Una història plena d’experiència, d’il·lusió i de vida…
El senyor Faustí, resident de Residències Grup Atlàntida, explica sovint les anècdotes, rialles i altres vivències que expressen els seus néts. Quan ho fa se li il·lumina la cara i somriu satisfet de poder ser partícip d’un dels esdeveniments més importants de la vida; arribar a la vellesa i gaudir del plaer de veure com creix i continua la teva descendència.
La senyora Corina, ja no parla de néts, parla de besnéts, i de la mateixa manera, ensenya fotografies acompanyades d’un somriure encisador… La vida continua, fruit de la seva sang i hi ha poques paraules per explicar l’emoció que això reporta.
El temps ha passat, però darrere d’això s’amaguen un munt d’experiències, de sentiments i d’històries personals, úniques i irrepetibles. Fills i nèts…
Què representen els néts per la vida d’un avi? De quina manera viu la gent gran aquesta relació? Admirem la importància d’aquesta relació i avui l’expliquem, intentant transmetre la bonica mirada que representa.
Sense dubte, la relació entre avis i néts representa un enllaç únic i especial. A nivell biològic es transmeten gens, característiques i herència. A escala social cognoms i història i a nivell psicològic vincles molt importants en la vida d’ambdós. Actituds, hàbits, gestos, carinyo, experiència, amor… queden patents en la majoria dels casos. D’altres vegades i per circumstàncies de la vida (no haver-los conegut per morts prematures o relacions familiars difícils) no es donen vincles tan estrets, però sovint, trobem lligams molt propers i significatius.
Quan una persona gran viu a una residència, espera impacient la visita dels seus descendents. No només fills, sinó que els fills dels fills, representen per ells vida i alegria. Els avis d’alguna manera se’n senten “cuidadors”, responsables i desitjosos de contemplar el creixement dels més petits de la casa. D’una banda, esperen ser partícips de la vida dels néts, incloent-hi les seves decisions. De l’altre els hi reforça l’autoestima com a símbol d’una vida plena i satisfeta. També cal dir que se senten estimats i acompanyats en el seu procés d’envelliment. Tot un luxe gratuït que fa que els protagonistes dels nostres centres se sentin molt afortunats.
D’altra banda, també observem la necessitat de donar consells, d’advertir, de cuidar i també de “consentir”. Un avi no és un pare, és una persona que “sobre cuida” (a vegades sense miraments) la vida d’un nét. La persona gran no està per educar als seus néts, si bé sí que fa un rol i és el de reeducar o millor dit permetre aconsellar sobre l’experiència de la vida. Un avi no posa normes (si de cas els pares) un avi, sovint fa de còmplice, de veu de la consciencia, inclús d’amic dels seus néts.
També sabem, que en contrapartida, quan es donen males relacions familiars que impedeixen fer un seguiment dels seus néts, els avis pateixen, s’angoixen i ho viuen amb molt de patiment. La bona relació entre aquestes dues figures pot ser un bàlsam pels nets però també pels mateixos avis, ja que per ells els néts representen un gran significat en les seves vides.
A nivell psicològic, aquesta relació s’enriqueix mútuament gràcies a:
- La transmissió de valors
- La transmissió de gustos i actituds per determinades coses.
- El manteniment de vincles
- L’aprenentatge mutu. Els més petits dels avis i els avis d’ells.
- El reforç de l’autoestima per ambdues parts
- La identificació de comportaments distints als quals otorguen els pares
- El manteniment de la continuïtat en l’història de vida
En resum; la relació avis-nets és summament enriquidora. Reporta sentiments positius i ajuda al creixement interior dels dos. És aconsellable que els néts puguin visitar als seus avis i gaudir d’espais on es pugui donar un creixament interior mutu. Històries, experiència, il·lusió…i amb aquesta il·lusió està la vida dels nostres protagonistes. De quina manera es pot descriure la cara del senyor C, quan parla del seu nét i aquest li diu; “avi, és que jo de gran vull ser com tu!”
Núria Costa
Psicòloga Mas Piteu
