En diverses ocasions hem parlat del paper de la família en l’acompanyament de la gent gran en una residència però encara no els hi hem donat protagonisme, com a nucli central. Avui, des de les Residències Grup Atlàntida ens agradaria parlar de les famílies dels nostres residents. Com viuen elles que un pare i/o una mare estigui en una residència? Com és el procés que passen fins que es decideixen a fer un ingrés, sobretot si la persona gran no és autònoma? Quins dubtes sorgeixen i com els podem ajudar des del centre?
L’ingrés de la senyora A, no va ser fàcil. Amb un deteriorament cognitiu moderat, no era conscient de què necessitava l’ajuda d’altres persones per les ABVD’S (activitats bàsiques de la vida diària) Els tres fills treballen i no se’n poden fer càrrec, degut a l’estat de deteriorament que presenta la mare. Com sol ser comú, la vivència dels tres fills en el moment de l’ingrés va ser diferent. El fill gran tenia la decisió molt assumida. El mitjà no tant i la petita molts dubtes i pors. Tot això va generar conflicte entre ells i sentiments ambivalents, molt humans en aquests casos.
En primer lloc, podríem dir que la inseguretat sol ser un sentiment important a l’hora de fer un ingrés. El fill/a té moltes dubtes i presenta sentiments contradictoris que el fan estar inquiet. Culpa, tristesa, rabia i por també són habituals. Un pare o mare representa un paper molt important per la vida d’una persona. Fer aquest pas no sempre és tasca fàcil i considerem que aquests sentiments han de ser expressats per donar el suport adient i necessari. Tothom viu les coses a la seva manera i és molt important l’atenció individualitzada per cada cas. D’altra banda, cal dir que quan dins d’un nucli familiar es donen diverses opinions i vivències és rellevant informar-se primer (per no viure els diferents sentiments des del desconeixement) i demanar assessorament per arribar a acords comuns. Això serà bo pels integrants de la família i per l’avi que ha d’ingressar.
Davant de l’ingrés d’un familiar i dels dubtes pertinents, solen sortir qüestions tals com; haig de venir molt a veure el meu familiar? De quina manera l’afectarà això a l’avi? Que li dic si em pregunta si tornarem a casa? I de nou, la inquietud es fa present. Aquest és un pas d’ajustament progresssiu família-centre. Davant d’aquesta tessitura els familiars solen respondre de dos maneres. O bé passen a una dedicació extrema dels seus familiars ingressats o bé a causa de la necessitat de minimitzar els sentiments ambivalents que els envolten, minimitzen aquests sentiments i fan un apropament més distanciat.
Tots aquests sentiments són acompanyats per personal qualificat del centre. L’experiència ens diu que a poc a poc els dubtes, les pors i les inquietuds s’estabilitzen i es regularitza la col·laboració amb el centre de manera molt satisfactòria.
Des dels nostres centres treballem aquest procés atenent als següents aspectes:
Identificar les necessitats i vivències de les famílies i dels seus membres en particular.
- Afavorir la integració al centre.
- Treballar l’acceptació en els casos on el procés d’ingrés sigui molt dolorós.
- Assessorar i resoldre dubtes.
- Treballar la desculpabilització.
- Donar pautes adients abans i durant l’ingrés.
- Ajustar les expectatives sobre l’atenció que ofereix el centre.
- Acompanyar durant tota l’estada a la residència o centre de dia.
Creiem que és important que les persones puguin expressar tot el que senten quan un familiar ha de venir a viure al centre. Tapar aquests sentiments, negar-los o pensar que ells (com a fills) no són importants en aquest pas de la seva vida, no és aconsellable. Des de les Residències del Grup Atlàntida esperem poder oferir el suport necessari per cada família en particular.
Núria Costa
Psicòloga Mas Piteu.
