La disfàgia és la dificultat per empassar o deglutir els aliments o begudes; no es una malaltia, sinó un símptoma. El procés secundari a la disfàgia és el deteriorament de la deglució, que es defineix com al funcionament anormal del mecanisme de deglució associat amb el dèficit de la estructura o funció, oral o faríngia. És un dels grans síndromes geriàtrics com a conseqüència de la seva alta prevalença que es situa entre un 7 i un 22% en el grup de gent gran; en malalts d’Alzheimer augmenta fins el 84%. Cal assenyalar que alhora és símptoma freqüent en pacients amb malalties neurodegeneratives, que pot tenir conseqüències greus ja que pot ser la causa de deshidratació, pèrdua de pes, desnutrició, infeccions o pneumònies.
Per a realitzar un bon diagnòstic, es comença realitzant una recollida de signes clínics entre els que destaquen: negació a menjar certs aliments, tos amb la ingesta, necessitat de fragmentar el bolus, odinofàgia, etc. Un cop detectats es confirma la seva presencia i gravetat mitjançant algun mètode diagnòstic instrumental i/o clínic. Els més utilitzats són els clínics, dels qual destaca el Mètode d’Exploració Clínica Volum-Viscositat (MECV-V); permet establir el diagnòstic i alhora, orientar l’adaptació de la dieta necessària. Valora la presencia dels signes de risc per a tres viscositats diferents (líquid, nèctar i pudding) i a tres volums diferents (baix, mig i alt), amb l’objectiu de detectar signes de risc i la eficàcia de la deglució.
En els casos de disfàgia és convenient adaptar l’alimentació i modificar les textures dels aliments i/o els líquids. Quan s’altera la capacitat de deglució, l’adequació de la dieta és tot un repte ja que en la actualitat, hi ha un gran desconeixement dels tipus l’alimentació per aquests pacients i de les mesures bàsiques d’adaptació segons l’evolució de la malaltia; sent necessari l’abordatge des de l’equip multidisciplinari. En els últims anys, amb la finalitat de millorar la intervenció nutricional i realitzar un correcte seguiment, evolucionant en totes les fases per les que pot transcórrer el problema de deglució de cada individu, s’ha desenvolupat tot un camp de textures en les dietes.
Les mesures dietètiques desenvolupen un paper primordial i han de ser individualitzades a cada cas i adaptades en el moment d’evolució de la malaltia. S’ha de tenir en compte la possibilitat de deglutir de la persona segons sigui la disfàgia a líquids, sòlids, mixta o dobles textures. A més l’adaptació de la textura dels líquids (nèctar, mel o pudding), és un altre dels pilars fonamentals de la dieta ja que la dificultat per a la ingesta de líquids encapçala les alteracions per la deglució.
Pel que fa a la utilització d’espessidors, per adaptar la textura dels líquids, cal tenir en compte que precisen de cert temps per adaptar-se al líquid; amb el pas del temps, augmenta la viscositat, establint una relació entre viscositat i temps. Malauradament, la majoria rebutgen l’aigua amb espessidor, ja que a més de modificar la textura, modifica el gust i es perd la sensació de veure aigua.
Des d’infermeria, es donen una sèrie de recomanacions generals a l’hora de donar aliments:
Com a conclusió remarcar que els tractaments que han mostrat major eficàcia són basats en l’augment de la viscositat; actualment hi ha diversos espessidors disponibles al mercat que han facilitat aquesta tasca. La prevalença d’aspiracions amb líquids es troba per sobre del 20% en els pacients neurològics i es redueix significativament fins al 10,5 % mitjançant la textura nèctar i fins al 5,3% en pudding.
Respecte la modificació de la textura de la dieta, és rellevant individualitzar-la en funció del pacient i del moment evolutiu de la malaltia; s’ha de realitzar de manera gradual, ja que hi ha evidència de que la utilització de les dietes modificades sense individualitzar, pot tenir com a conseqüències una disminució de la ingesta calòrica i proteica, així com altres alteracions nutricionals. S’ha demostrat que l’ús de la modificació de la textura de les dietes de manera individualitzada, és la millor opció terapèutica, ja que l’ús sistemàtic de suplements nutricionals orals convencionals no aporten benefici.
Elena-Xuan López
Infermera – Mas Piteu
Bibliografia
