Comença l’activitat a la Sala dels Arcs de Mas Piteu. Els residents prenen lloc, esperant el tema que tractarem avui. Dins del grup, hi ha una varietat relativa d’edat però més que significativa per tenir opinions diverses. Dues persones que ja han fet els cent anys, una desena que ronda els vuitanta, alguns pocs de setanta i molts altres que passen els noranta. Tots ells, formen la tercera edat però la pregunta és; se senten grans?
Debati’m típics i tòpics, allò que tothom comenta des de la joventut, des d’altres edats o del que es diu als mitjans de comunicació. Aquestes famoses dites no són altres que “la gent gran està molt sola, la gent gran perd la memòria, la gent gran ja no aprèn coses noves, la gent gran no s’adapta als canvis…” El debat que hem creat, no radica en respondre preguntes sinó en formular alternatives. D’aquesta manera surten afirmacions noves segons les vivències dels nostres residents.
Qui és gran? Tots són grans. Qui se sent gran? Comencem
Quan vostè tenia vint anys, com veia a la gent de trenta? I els de quaranta? Doncs segurament els veia grans. Ara bé quan vostè pensa en deu anys enrere, com es veu a si mateix?, molt més jove o només sent que és el mateix amb més experiència, més vivències i se’n adona de la rapidesa en la qual passa el temps? Doncs així és la condició humana; tot es mesura pel temps però nosaltres seguim sent els mateixos amb més arrugues, més canes, més records i més aprenentatges.
La nostra primera i nova afirmació és; “A la gent, a tota la gent, li passa el temps, per això ens fem grans”.
“La gent gran està molt sola”
Vostè recorda la seva adolescència? O aquella dolorosa ruptura sentimental? Vostè recorda haver perdut a un ser estimat amb poca edat o bastant jove? Com es va sentir llavors? Jove? Gran? O cap d’aquestes dues coses? Segurament vostè es va sentir trist i sol, tot estant acompanyat. Veiem doncs que l’edat no és sinònim de solitud, sinó que són les circumstàncies de vida les que fan que un se senti sol.
La nostra segona i nova afirmació és; la gent té el risc de sentir-se molt sola a qualsevol edat, depenent de les seves circumstàncies personals.
“La gent gran perd la memòria”
A veure si vostè pot contestar les següents preguntes. Recordi el menjador de casa seva, podria dir exactament sense fallar què hi ha exactament en cada racó? Ara recordi quants correus electrònics va rebre ahir. Sap la resposta? Pensi en el primer dia que va tenir una cita romàntica, pot descriure-la amb detall? Probablement no podria respondre a tot això amb exactitud. I això per què? Base biològica i base atencional. A mesura que fem més anys acumulem més experiències i li passa a tothom, no només a la gent gran que ens costi recordar-les totes. Però hi ha una cosa que té molta més importància i és l’atenció. El nostre ritme de vida frenètic ens té tan atrapats que automatitzem moltes coses sense posar atenció en elles. Aquí sí que no falla; sense posar atenció no retenim la informació. Ha pensat vostè que la gent gran, resta més tranquil·la i pot potenciar millor l’atenció? Ser gran no és sinònim de pèrdua de memòria.
La nostra tercera i nova afirmació és; “Les persones no recordem moltes coses, no pels anys que tenim sinó perquè no posem atenció en aquests anys”
I seguim amb la nostra quarta premissa i la cinquena i fins a deu noves premisses hem aconseguit crear. Ho hem fet amb equip, amb l’aportació d’unes idees i d’altres. Que bo que també siguem creatius! Amb setanta, vuitanta, noranta i cent anys. Son grans d’edat, està clar. No deixem d’escoltar el nostre temps interior.
Núria Costa
Psicòloga – Mas Piteu
