On guardem la nostra roba per què es mantingui ben ordenada i conservada? A l’armari de l’habitació. On guardem el raspall de dents i els estris necessaris per mantenir una bona higiene corporal? A la cambra de bany. On es troben els coixins? Al llit. Ara bé… On guardem els nostres sentiments? Al cor? Al cap? On els desem realment?
Probablement, molts de vosaltres, estareu pensant que aquesta és una pregunta absurda. Els sentiments? S’han de guardar? Sona estrany, veritat? Però pensem-hi; Si neixen amb nosaltres mateixos i es desenvolupen dins nostre, només podem fer dues coses amb ells. O bé no treure’ls i que convisquin amb nosaltres única i exclusivament o bé compartir-los amb qui nosaltres considerem oportú. I això no té edat, perquè sentiments en tenim sempre. Als cinc, als vint, als cinquanta o als vuitanta anys. Però per la nostra condició, en la qual treballem amb persones grans, expressar-los, sovint és una tasca difícil. Pot fer vergonya dir que tinc por, pot donar recança dir que estic nostàlgic o trist, pot imposar respecte anomenar que avui estic molt content… Quan això succeeix, els sentiments llavors no s’expliquen i es queden al mateix lloc d’on han sortit; dins nostre. I des d’allà els vivim sense desar-los, ordenar-los i donar-los la importància que es mereixen, que és molta!!!
Vaig rumiar aquesta qüestió quan vaig visitar a la Ramona, per saber com es trobava. Feia dies que la veia trista i que no tenia ganes de participar en les activitats del centre. Em va rebre molt educadament i les seves paraules van ser clares. Va dir que ella no explicava mai el que sentia, que jo ni ningú podia ajudar-la perquè ella estava convençuda que ningú comprendria el que sentia. Només va anomenar que ella era gran i que com a tal, ja no tenia importància explicar gaire cosa. D’acord. És molt respectable, però els dies posteriors vaig estar rumiant que no era la primera vegada que això succeïa. En altres ocasions he trobat altres persones amb aquest pensament i em vaig adonar que durant la vellesa, algunes vegades, (no sempre), hi ha dificultats per treballar amb els sentiments.
Sense dubte, havia de buscar una solució, des del respecte i potser des de l’anonimat, amb l’objectiu d’ajudar a l’alliberació d’aquests sentiments que a vegades es confonen amb pensaments i aquets pensaments que sovint semblen sentiments. Tot plegat un embolic, que ens porta cap a tantes distorsions cognitives i com a conseqüència a diferents alteracions de l’estat d’ànim.
Un cop aprovada la proposta, ens vam reunir un important nombre de residents. Aquells que expressen amb facilitat i els altres que tenen més dificultat per explicar què senten i de quina manera ho fan. Vaig ensenyar una caixa amb un forat al mig i amb una etiqueta enganxada al lateral que deia; “la caixa dels sentiments” i vaig procedir a explicar la seva utilitat. En primer lloc els hi vaig explicar la importància de posar noms i cognoms a les coses que sentim. El cap i el nostre silenci, pot a vegades no ser un bon conseller i és beneficiós poder treure de dins aquells sentiments que sense saber perquè a vegades ens envaeixen inclús ens molesten. Vaig deixar clar que podia ser qualsevol tipus de sentiments; positius o negatius. La condició és que havien de ser anònims i la caixa s’allotjaria a la recepció del nostre centre. Cada cop que tinguéssim un sentiment que no poguéssim expressar l’escriuríem i el posaríem al forat. En resum; Una caixa per desar tot allò que ens faci vergonya dir als altres.
I ara què fem amb aquest tros de cartró?
Fàcil. Ens aniríem reunint i jo a l’atzar aniria traient els papers amb els sentiments escrits. D’aquesta manera, entre tots i sense dir qui era l’autor podríem parlar de tots i cadascun per separat. Podríem explicar què signifiquen, quan succeeixen, en quines situacions els sentim i quins avantatges i desavantatges ens aporta pel nostre estat anímic. L’objectiu: prendre distància, compartir coses que sentim la majoria dels humans, mantenir el respecte per qui no vulgui exclamar el que sent per por o vergonya…i fomentar l’autorespecte per les coses que ens passen i per les que sentim.
Tenim el dret de sentir-nos tristos, contents, desesperançats o porucs… No és dolent. Ben al contrari; és sa, no només identificar el que ens passa, sinó acceptar-ho sense dificultats. A poc a poc anem ordenant. La roba segueix ben posada a l’armari, els coixins sobre el llit i els nostres sentiments ben desats en una capsa petita plena de grans avantatges.
Núria Costa
Psicòloga Residencial Mas Piteu
